Notícies

La setmana decisiva

Era previsible, en un moment tan transcendental com el què està vivint Catalunya, que els poders mediàtics i empresarials intentessin imposar una visió falsa de la realitat. Discursos encaminats a justificar la repressió i l’autoritarisme contra les pacífiques i legítimes reivindicacions que el poble català, convocat en les cites electorals i referendàries del 27 de setembre de 2015 i l’1 d’octubre de 2017, ha expressat. Transmetent una imatge completament distorsionada de la nostra societat –segons la qual, entre altres, no s’ensenya el castellà a les escoles, es persegueixen els drets dels diputats de l’oposició o s’atempta contra els principis democràtics mitjançant l’exercici del dret a vot—, s’ha volgut justificar la destitució d’un govern escollit democràticament, i en conseqüència, l’eliminació de facto de les institucions catalanes.

 
Les tensions entre Barcelona i Madrid no són noves. S’han repetit periòdicament des de fa almenys 376 anys, quan descontents per l’agressivitat de les tropes de Felip IV instal·lades a Catalunya, els diputats de la Generalitat, encapçalats per Pau Claris, decidiren proclamar la República Catalana (1641). El mal anomenat “conflicte català” no només ha pivotat entorn el grau de sobirania que Catalunya ha pogut gaudir respecte de l’administració central. També ha demostrat quines eren les possibles reals de convertir Espanya en un Estat modern, respectuós amb la diferència, tolerant amb la diversitat, capaç d’integrar diferents sensibilitats nacionals i promoure el conjunt de les seves cultures. Quan Catalunya ha gaudit de més llibertats nacionals, la societat espanyola s’ha mostrat més progressista, liberal i igualitària.
 
L’Ens de l’Associacionisme Cultural Català, entitat editora de Tornaveu, vol manifestar el compromís amb les llibertats democràtiques i la sobirania nacional de Catalunya, expressant el suport al govern democràticament escollit el 27 de setembre de 2015.
 
Per comprendre la setmana decisiva que estem vivint, marcada per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola i la presumible proclamació de la Declaració d’Independència al Parlament de Catalunya, és important prendre perspectiva. Repassar com han evolucionat els esdeveniments durant els darrers 10 anys per comprendre millor com hem arribat a aquesta cruïlla. Una dècada que pot resumir-se breument en deu dates.
 

El 18 de juny de 2006, l’Estatut de Catalunya és referendat pel 73,90% dels catalans que acudeixen a les urnes. El nou marc estatutari, fruit del consens entre el govern espanyol i català, compta amb la ratificació del Congrés de Diputats. Malgrat el suport popular del nou text, el Partit Popular –que prèviament ha recollit quatre milions de signatures reclamant que el conjunt de la societat espanyola participi del referèndum—i el Defensor del Pueblo presenten recurs d’inconstitucionalitat contra la seva aplicació.

El 27 de juny de 2010 és una altra data destacada en la història recent de Catalunya. El Tribunal Constitucional retalla notablement l’Estatut aprovat. Entre altres preceptes, el TC considera inconstitucional l’ús del català com a llenguatge d’obligat coneixement, o la denominació de Catalunya com a nació. Segons destaquen no pocs especialistes en Dret Constitucional, el fallo subverteix el pacte que es donaren les forces polítiques en l’anomenada Transició política espanyola. El 10 de juliol, aproximadament 1.5 milions de persones es manifesten a Barcelona sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim” per denunciar el seu rebuig a la sentència 

L’11 de setembre de 2012, gairebé dos milions de persones tornen a manifestar-se, aquesta vegada sota el lema “Catalunya, nou estat d’Europa”. Pocs dies més tard, el 20 de setembre, el president del govern espanyol Mariano Rajoy rebutja l’oferta de “pacte fiscal” traslladada pel govern català, escudant-se en el caràcter “inconstitucional” de la proposta. Fruit d’aquesta negativa, es convoquen eleccions autonòmiques el 25 de novembre, de les quals en sorgeixen uns resultats clars. Els partits partidaris del sobiranisme obtenen 87 dels 135 escons de la cambra catalana, iniciant la legislatura amb el mandat de celebrar un referèndum d’autodeterminació.

Les manifestacions sobiranistes es repetiran en els cinc següents anys: construint una gran cadena humana de punta a punta del país (2013), dibuixant una “V” a la            confluència entre Gran Via i l’Avinguda Diagonal (2014), organitzant l’anomenada Via Lliure a l’Avinguda Meridiana (2015), concentrant-se en cinc ciutats catalanes sota el lema A punt (2016) i tornant a insistir aquest any (2017) amb la voluntat de resoldre el conflicte polític a través de les urnes i les paperetes. Sis manifestacions que concentren anualment entorn 1.5 milions de persones, i se celebren sempre de manera pacífica, sense causar accidents ni aldarulls de cap mena.

El 9 de novembre de 2014, 2.3 milions de catalans es presenten a les urnes en una convocatòria no vinculant. En aquest període de dos anys, el govern central s’ha negat a acordar un referèndum d’autodeterminació. Tot i el caràcter no oficial de la convocatòria, convocada al marge de la Generalitat de Catalunya, el president de la Generalitat, i els consellers de Vicepresidència, Presidència i Educació seran inhabilitats, posteriorment, a poder exercir cap càrrec públic. 

El 27 de setembre de 2015, les forces independentistes obtenen majoria absoluta al Parlament de Catalunya. Un any més tard, 28 de setembre de 2016, Carles Puigdemont aprofita la moció de confiança a la qual s’ha sotmès per anunciar que vol sotmetre novament el suport popular a la independència a les urnes. El 26 de desembre de 2016 es constitueix el Pacte Nacional pel Referèndum amb l’objectiu d’acordar la pregunta i la data de la convocatòria amb el govern espanyol. Per segona vegada, el govern català proposa la celebració d’un referèndum acordat com la millor eina per aconseguir sortir de l’atzucac provocat per la sentència contra l’Estatut fallada pel Tribunal Constitucional. Com havia passat l’any 2014, la proposta d’acord torna a ser rebutjada. 

El 20 de setembre de 2017, en el marc de les operacions per evitar el referèndum d’autodeterminació de Catalunya, la Guàrdia Civil entra en dependències governamentals, entre les quals la Conselleria d’Economia, i deté catorze alts càrrecs de la Generalitat. En l’empeny de neutralitzar el referèndum, es vulneren llibertats democràtiques bàsiques. 

L’1 d’octubre de 2017, 2.286.217 catalans acudeixen al referèndum convocat per la Generalitat, en contra de la sentència del TC que, instat pel govern espanyol, el suspèn cautelarment. Aquesta  xifra no contempla els vots requisats per la Guàrdia Civil i la Policia Nacional—es calculen que podrien ser entre 600 i 700.000 mil vots, que s’han presentat als col·legis electorals exercint una gran violència, i causant més de mil ferits. Un 90,2% del vot escrutat es decanta per la independència de Catalunya. En una compareixença oficial, el president Carles Puigdemont demana la mediació europea per gestionar els resultats. Fruit de la brutal actuació policial, la imatge interior i exterior de l’Estat Espanyol queda molt malmesa. 

El 10 d’octubre de 2017, Carles Puigdemont suspèn el mandat sorgit al referèndum d’autodeterminació de Catalunya, amb l’objectiu de seguir fent possible el diàleg i la mediació amb el govern espanyol. En la seva intervenció al Parlament, Puigdemont torna a emplaçar les autoritats europees perquè intercedeixin en el conflicte. 

El 16 d’octubre de 2017, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, presidents d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Català, entitats de tipus cultural i socials, són empresonats a la presó Soto de Real acusats de “sedició”. La ciutadania catalana surt massivament al carrer per reclamar l’alliberament d’aquests dos presos polítics i mostrar el rebuig a una sentència arbitrària que fulmina totes les garanties de l’Estat de Dret. Malgrat les detencions, en un comunicat emès el 19 d’octubre, Puigdemont segueix apel·lant al diàleg i la mediació amb el govern espanyol. 

El 21 d’octubre de 2017, el govern espanyol anuncia l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola. L’executiu liderat per Mariano Rajoy proposa destituir tots els membres del govern de la Generalitat de Catalunya, i fer-se amb el control, entre altres institucions de l’administració catalana, dels cossos policials i els mitjans de comunicació públics de Catalunya. Tanca, d’aquesta manera, tota porta al diàleg i la mediació. 

 

L’Ens de l’Associacionisme Cultural Català vol reivindicar la voluntat pactista i negociadora que les institucions catalanes han demostrat durant els darrers 7 anys. Totes les propostes polítiques que la ciutadania catalana ha encomanat al govern de Catalunya han buscat el consens i l’acord amb el govern espanyol. Malauradament, la seva resposta enfront aquesta voluntat negociadora sempre ha partit de la mateixa negació de la realitat: “el poble català no és un subjecte polític, i en conseqüència, no s’hi pot negociar”.  
 
Dissabte passat va ser anunciat un cop d’estat contra les institucions catalanes. Les mesures que contempla l’article 155 de la Constitució Espanyola, tal com el govern espanyol desitja aplicar-lo, augmenten terriblement el grau de repressió viscut a Catalunya el darrer mes i molt possiblement la intervenció més ferotge contra les institucions catalanes en els darrers 40 anys. S’ha exercit la violència contra la població, s’ha empresonat arbitràriament la dissidència política, i ara es desitja controlar totes les esferes de la vida pública catalana. En aquest context alarmant, hem de mostrar el nostre suport al govern català democràticament escollit. Sempre pacíficament, fent servir la cultura i la paraula com a millor arma, ens hem de mantenir forts en la defensa de les llibertats democràtiques i la sobirania nacional.
 
L’Ens de l’Associacionisme Cultural Català vol traslladar un missatge d’optimisme i fermesa a tot el teixit associatiu. És veritat que viurem temps complicats –no podem enganyar-nos—, però també ho és que hem sobreviscut a temps molt pitjors.  Tant si es declara formalment la independència com si no, les entitats hem de seguir sent un exemple de democràcia interna, cohesió social i progressisme.
 
Ens de l’Associacionisme Cultural Català, entitat editora de Tornaveu

menú de notícies