“A Cervera fa deu anys estàvem batallant per tenir una Casa de la Festa, un espai de residència per a les entitats i des d’on poder construir i divulgar el patrimoni. Va sortir la pregunta de com fer-ho, i vam anar a buscar algun treball, un manual, però no n’hi havia cap que ens pogués guiar.” Aquest buit va motivar l’antropòleg Lluís Bellas a embarcar-se en una tesi doctoral a la Universitat de Barcelona sobre les cases de la festa, i és també el germen del dossier central del nou número del Canemàs, que el mateix l’autor ha coordinat i que reflexiona sobre aquests equipaments, les seves funcions, tipologies i reptes, amb una mirada crítica, innovadora i sobretot inspiradora.
El dossier, amb el subtítol ‘Museu social i patrimoni immaterial: més enllà de les Cases de la Festa’, es va presentar dijous al vespre a la Casa dels Entremesos de Barcelona, un espai que justament a fet 15 anys i que va sorgir després d’anys de reivindicacions i davant “la necessitat de moltes entitats que feien cultura a Ciutat Vella i que no tenien espai”, com va recordar Xavier Cordomí, qui va ser el seu director durant una dècada.
Bellas va explicar que a Catalunya en els últims vint anys s’ha produït un boom de cases de festa: “Hem pogut censar entre quaranta i cinquanta cases de la festa, a més de moltes altres en procés de creació i desenvolupament”. Un creixement que l’investigador vincula sobretot amb els nous conceptes de patrimoni de la UNESCO i amb el replantejament sobre què ha de ser un museu. Per a l’autor, totes aquestes cases es poden categoritzar en quatre tipologies o quatre dinàmiques diferents, que queden recollides en el dossier en quatre articles.
El primer tipus és un equipament expositiu, que té la funció d’exposar, conservar o interpretar la imatgeria festiva o una festa: és el cas del Quarto dels Gegants de Solsona, que explica el seu director, Carles Freixes. El segon model és aquell que, “a més d’exposar i conservar, serveix d’hotel d’entitats on tot l’any s’està produint cultura”, com la mateixa Casa dels Entremesos, que exposa Agnès Bartolomé. Carles Garcia escriu sobre el Museu del Ter, un museu local viu, compromès amb la cultura popular i amb les entitats del territori. Finalment, Gil-Manuel Hernández escriu sobre els museus festius de València (Museu Faller, Museu del Corpus-Casa de les Roques i el Museu de la Setmana Santa Marinera), centres monogràfics dedicats exclusivament a les festes o a una celebració popular determinada.
Aquests quatre articles es complementen amb un primer text més teòric que firmen Mireia Guil i Xavier Roigé, en què reflexionen sobre “conceptes de cultura popular, museu o patrimoni, i on recullen estratègies de museus d’arreu del món que treballen cultures populars”, des de L’ETNO a València fins al Museo Nacional de Culturas Populares a Mèxic.
Aquesta panoràmica mostra models molt diferents que han sabut adaptar-se a la realitat i context del seu territori. Per a Bellas, la intenció és que el dossier “pugui servir d’inspiració a tots aquells col·lectius que busquen com crear un espai, als museus que volen treballar la cultura popular”, i també per a les administracions i a les polítiques públiques.
Altres continguts
El director del Canemàs, Antoni Serés, va desgranar els altres continguts de la revista, una quinzena d’articles, cròniques, entrevista, ressenyes, col·laboracions, etc., acompanyat en algunes ocasions pels mateixos autors presents a l’acte.
Amb una perspectiva històrica, Nico Alonso fa un repàs de la història i de l’actualitat gegantera a Barcelona i a Catalunya a 600 anys de gegants; Valeri Laguna destaca la importància que el teatre associatiu ha tingut en la difusió de l’obra teatral d’Àngel Guimerà; l’il·lustrador Jaume Capdevila Kap repassa el paper de la cultura popular i tradicional en les vinyetes de la premsa escrita i Ignasi Renau i Enrique Fibla escriuen sobre el cinema amateur a Catalunya entre els anys 1924 i 1940, amb motiu del centenari d’aquest cinema.
Des d’una òptica més contemporània, hi ha reflexió de Cristina Cinelli sobre la gestió econòmica de les entitats culturals no lucratives; la reflexió de Lluís-Xavier Flores sobre el patrimoni etnomusical català, força desconegut i esbiaixat; el projecte Glossari bestial, a càrrec de Jordi Mullor, que tradueix el lèxic més comú de la imatgeria festiva a la Llengua de Signes Catalana, i el treball de Cèlia Mallafré sobre els estudis de la pedra seca.
El nou número del Canemàs es complementa amb una entrevista a Albert Jané, un article de Manuel Delgado i Marta Contijoch sobre el declivi de les fogueres de Sant Joan, dues cròniques (sobre el seminari Pessebrisme i Patrimoni, celebrat a Tarragona el 4 de maig de 2024, i de la jornada Cultura popular, festa i religió, que va tenir lloc del 18-20 de juny a Barcelona), a més d’altres seccions fixes.
En els pròxims dies el Canemàs es presentarà a la Casa dels Gegants de Lleida (el dimecres 29 de gener) i a l’Auditori de Cervera (el divendres 7 de febrer) .
