Com portar la festa, que és un patrimoni viu, als museus, sense fossilitzar-la? Com expliquem la festa i a qui l’expliquem? Com visibilitzar els gegants quan no surten al carrer sense caure en la banalització ni la sobresaturació ni la festa? Són algunes de les preguntes que es van plantejar en la taula rodona sobre ‘Museu social i patrimoni immaterial: més enllà de les Cases de la Festa’, que es va celebrar dissabte al LoCal Boig de Solsona. L’acte, amb motiu de la presentació del número 28 de la revista Canemàs, va convidar Antoni Serés, director de la revista; l’antropòleg Lluís Bellas, que ha dirigit el dossier central; Albert Colell, regidor de cultura de l’Ajuntament i soci de Solsona Experience, i Carles Freixes, director del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Com va recordar Lluís Bellas, enguany es compleixen pràcticament deu anys de la celebració d’unes jornades sobre les cases de la festa a Solsona (2014) i a Granollers (2016), que van obrir el debat sobre la museïtzació de la festa a Catalunya. Des de llavors, el panorama ha canviat força: si en el 2014 havien comptablilitzades una quinzena d’aquests equipaments destinats a divulgar, conservar, interpretar i gestionar la cultura popular catalana, avui hi podem trobar una cinquantena arreu del país, però no s’ha aprofundit més en el debat i tampoc s’han impulsat estudis sobre el tema.
Lluís Bellas va exposar les diferents tipologies de les cases de la festa, on els models més habituals són petits espais visitables que són també espais d’interpretació. És el cas del Quarto dels Gegants de Solsona, un espai fruit de “la preocupació”, compartida amb molts altres municipis de “com conservar els gegants durant la resta de l’any quan no surten”, va explicar Carles Freixes.
El Quarto, que aixopluga tots els elements que surten durant la Festa Major i el Corpus, està ubicat en la Casa de la Mare de Déu, on ja es guardaven els gegants almenys des del 1710. Es va inaugurar el 2012, després de ser rehabilitat i reformat, i després de descartar altres propostes alternatives, com un gran centre d’interpretació dels gegants a escala mundial, batejat amb el nom de Gegantòrum, que no va fructificar.
Similar és el projecte de Lo Cal Boig, que acull des de l’any 2021 els gegants del Carnaval, un equipament gestionat per la cooperativa Solsona Experience, qui també es va encarregar de l’adequació i museïtzació. En aquest cas, també es van succeir diversos debats i propostes –entre elles, un gran museu de Carnaval– però finalment es va acabar optant per aquest espai, ubicat en un garatge, perquè compleix tres requisits claus: “És un local cèntric, on és fàcil la càrrega i descàrrega i que pot encabir tots els gegants”, va exposar Colell. L’espai va rebre l’any passat prop de 2.500 visitants. Per als ponents, aquests exemples demostren que “no cal pensar en megaprojectes, sinó que sovint són els petits projectes, adaptables al context local de cada població, els que acaben funcionant”.
Bellas va apuntar que “ara que ja tenim quaranta, cinquanta o seixanta equipaments, caldria anar més enllà”, repensar els equipaments i el seu discurs museogràfic. “També hauria d’haver-hi un gran equipament, un museu nacional de Catalunya, que liderés tot això”, i va lamentar que per les administracions “la cultura popular és la germana pobra de la cultura patrimonial”.
Freixes va introduir en el debat la qüestió del risc de banalitzar la festa pel fet que els gegants estiguin exposats tot l’any. “Els de Solsona no haurien d’entrar mai aquí”, va afirmar. “Els gegants tenen sentit quan surten. Si els veus cada dia poden acabar cansant. Les cases de la festa haurien de ser un espai per explicar la festa als visitants de fora”. I va explicar el cas dels gegants d’Ath, a Bèlgica, on els gegants es guarden desmuntats tot l’any i només surten el mes d’agost amb motiu de la Ducasse.
Un altre perill és la turistificació i sobresaturació de les festes. “Tenim un carnaval massificat, necessitem atreure més turistes. Tots han de venir al Carnaval o hem de desestacionalitzar les festes, repartir-les al llarg de l’any?”, va preguntar Colell. Des del públic es va lamentar que molts cops des de les administracions es dona prioritat a atreure turistes a la preservació de la tradició i el patrimoni.
Els ponents van recordar el caràcter singular de la festa i la acultura popular. “No podem tractar igual els gegants que les peces exposades en un museu de la història romana. Els coneixements de com restaurar els gegants són també patrimoni immaterial”, va insistir Freixes. Per Bellas, “la festa és un patrimoni nou, un patrimoni viu, que creem nosaltres”. I va instar a “passar d’un museu fossilitzant a un museu viu, que ens apropa a la realitat canviant i que connecta amb les onades migratòries”.
