De totes les candidatures, només una presentava alguna objecció: la de Kasakhstan, que es va salvar amb els aclariments fets a la sala. Curiosa la situació que s’ha presentat amb la candidatura d’Argèlia sobre el vestuari femení de cerimònia. Un cop aprovada la inscripció, Marroc va demanar la paraula i va presentar la seva queixa perquè en l’expedient s’havien utilitzat imatges que, segons l’ambaixador, pertanyen al Marroc. Les relacions entre ambós països es veu que són difícils fins i tot a aquest nivell.

Deixeu-me començar per informar que la sidra asturiana ja forma part de la llista. Ha estat un treball de deu anys fins a assolir el cim. La consellera de Cultura asturiana ha acompanyat el grup que ha participat activament en la preparació del dossier. Llàstima que no hem pogut degustar aquest líquid tan saborós que ens porta l’essència de la poma. Cap problema: Astúries és molt acollidora i paga la pena d’anar-hi.

L’ampliació de la pedra seca, expedient que ara compta amb tretze països, ha estat un bon exemple del que es pot fer quan hi ha voluntat de reconèixer que hi ha pràctiques que són comunes. En el vídeo que han passat després de l’aprovació hem sentit una intervenció en català, la d’Andorra.

I què dir del toc manual de campanes, expedient que fou presentat per Espanya a Rabat i ara s’hi ha adherit Itàlia. Com deia l’ambaixador Iceta, el toc de campanes anuncia esdeveniments i moments alegres, també d’auxili o de tristor, però segur que són més els països que el practiquen i que podrien sumar-s’hi.

Aquests exemples fan pensar que sovint es podria treballar en una ampliació d’algun dels elements que ja hi figuren i no presentar-ne de semblants als que ja hi són.

Molt interessant ha estat la intervenció d’Espanya abans d’aprovar-se la incorporació de l’art del rubab, un instrument tradicional, en una candidatura internacional presentada per l’Afganistan, Iran, Tadjikistan i Usbekistan. Aquí han sortit Espanya, Alemanya i França en defensa de la dona i l’ofec que pateix en les cultures d’aquella zona, especialment a l’Afganistan i a l’Iran. A l’Afganistan la dona no té la possibilitat de participar en la música ni en l’educació a partir d’una certa edat. Els participants en la reunió han dedicat un fort aplaudiment a la iniciativa. Tots dos països han demanat que es tingui en compte la igualtat de gènere en el futur.

La major part de les incorporacions són relatives a danses, cerimònies, gastronomia o música. Però hi ha excepcions. Bèlgica ha incorporat a la llista els firaires; Bielorússia el paper retallat -vaig recordar les neules mallorquines-; Palestina la fabricació del sabó natural a partir de l’oli -en quantes zones de la península i arreu no es fa aquesta producció?-.

Però anem a l’inici del tractament del punt 7b, el de les llistes. El primer element aprovat al matí va ser la guarania, ritme que recull l’ànima del poble del Paraguai. I al vespre vam tenir oportunitat d’assistir a un concert en la sala del Banc Central dedicat al centenari d’aquest ritme tan peculiar. El president del país va obrir l’acte i va recollir el diploma de la inscripció de mans del senyor Ernesto Ottone, vicepresident de la UNESCO. Va ser un final de dia molt musical tancat per la presència de la banda de música de la policia d’Asunción. Perquè això de les bandes no té fronteres.

La presidenta de la sessió dona un bon ritme a la feina i va al gra. Però queden molts punts encara per completar l’agenda prevista en aquesta dinovena sessió del Comitè Intergovernamental.