Amb motiu del 40è aniversari dels primers ajuntaments democràtics després del franquisme, l’Ajuntament de Barcelona ha posat en marxa el cicle Construcció democràtica i moviment veïnal (1979-1980). Es tracta d’un paquet d’activitats culturals, d’investigació i de debat que volen rescatar, analitzar i valorar el paper dels veïns i veïnes en la configuració de la nova democràcia municipal. El cicle – organitzat per la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, l’Institut Ramon Muntaner, l’Arxiu Municipal de Barcelona i una vintena de grups de recerca local- deixarà testimoni de com aquella empenta ciutadana va contribuir no només a consolidar les institucions democràtiques sinó a transformar l’espai urbà, els serveis públics i la vida cultural de la ciutat.
Conferència inaugural l’1 d’octubre
La conferència inaugural del cicle serà l’1 d’octubre al Saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona. Amb el títol La Barcelona dels barris i la democràcia de la gent, anirà a càrrec del periodista i historiador Marc Andreu i Acebal, vinculat al moviment veïnal i a la FAVB.
Les primeres eleccions municipals democràtiques després de la dictadura, l’any 1979, va ser el moment que moltes entitats veïnals esperaven com l’oportunitat de participar de manera directa en la governança local. Aquells anys van veure un moviment veïnal molt actiu que reivindicava habitatge digne, espais oberts, serveis socials, transport públic, i una nova forma d’urbanisme que prioritzés les persones per sobre del trànsit rodat i del creixement especulatiu. També es va obrir un gran ventall de debats culturals: associacions de barri, iniciatives populars d’oci i cultura local, recuperació de festes i tradicions pròpies, etc.
l cicle “40 anys d’ajuntaments democràtics” inclou una part específica dedicada al moviment veïnal el 1979-1980, amb les següents activitats centrals:
Exposicions: S’han programat exposicions tant generals com territorials. Hi ha mostres com “La democràcia al carrer. Fotografia política del col·lectiu SE-GRÀ (1977-1980)”, que recullen el testimoni gràfic de l’activisme, les manifestacions, la vida als barris i les aspiracions ciutadanes. Altres mostres inclouen exposicions locals als districtes de Gràcia, Sants-Montjuïc i Nou Barris, que volen reflectir com era Barcelona abans de l’elecció democràtica de 1979 i com els barris es van transformar gràcies a l’impuls veïnal.
Taules rodones i conferències: són debats amb persones que van viure aquell moment: activistes de veïns, representants del consistori, historiadors. Un exemple és la taula-debat “Barcelona i el moviment veïnal”, amb veïns de Ciutat Meridiana i Nou Barris.
Jornades de recerca local: s’impulsen espais per a investigadors i centres d’estudi perquè aportin recerques, estudis de cas i anàlisis comparatives del que va suposar aquella primera etapa democràtica. Es vol actualitzar la historiografia municipal i social.
Urbanisme i espai públic: una part important del cicle se centra en l’urbanisme humà. Com per exemple les exposicions i panells sobre la Via Júlia, el II Cinturó, o la transformació de solars urbans en zones verdes o equipaments. Les reivindicacions veïnals van aconseguir que solars que havien de ser edificats passessin a destinar-se a parcs i espais de convivència.
Cultura popular i descentralització cultural: entre les activitats, destaquen les festes, la recuperació de tradicions, els festivals locals i l’impuls de la cultura des dels barris. Es promouen noves formes de participació cultural que van més enllà del model institucional, implicant les associacions veïnals i els barris. L’Ajuntament democràtic va apostar per portar la cultura a tots els districtes, obrir espais per al teatre, l’art i la música popular.
El cicle també posa en relleu les tensions i dificultats d’aquell període: la precarietat dels mitjans, la desconfiança institucional, les limitacions en recursos municipals (econòmics, tècnics) i la necessitat d’equilibrar urgència social amb projectes de llarg termini. Molts barris patien dèficits de serveis bàsics —aigua, enllumenat, paviment— i les reivindicacions veïnals sobre habitatge i espais lliures xocaven sovint amb les polítiques urbanístiques heretades del franquisme.
Tanmateix, aquells dos anys van marcar punts d’inflexió: es van començar a implementar polítiques de descentralització, es van crear districtes amb certa autonomia, es van obrir espais perquè la veu veïnal fos escoltada, i es van començar a aprovar pressupostos municipals que contemplaven més activament les demandes socials i culturals dels barris.
