En el punt de partida, uns documents de 1320 i 1323 en què el Consell de Cent de Barcelona, per la festivitat del Corpus, convida els ciutadans a participar i a engalanar els carrers i façanes per on havia de passar la processó. En el punt final, la peça d’El Crist de Dalí –de 3,3 x 6 metres, cent hores de feina, feta amb encenalls, serradures, pols de marbre, molses, escorces, marró de cafè, terres, etc.–, que va lluir a l’església de Sant Pere de Figueres en la passada Setmana Santa.Entre un punt i l’altre són més de set segles de tradició, que ara la periodista Carmen Polo ha condensat en el llibre Catifes de flors, publicat per Viena Edicions i promogut per la Federació Catalana de Catifaires. L’autora, també gestora cultural, experta en patrimoni i “catifaire d’estimació i companyonia” –com ella mateixa es defineix en la introducció–, repassa el seu origen i l’evolució de les catifes, que han passat de ser un treball artesanal a una obra d’art efímer, i de manifestació vinculada a l’església a expressió popular.
L’escriptora es fixa en el procés de creació de les catifes i com, a finals del segle XX, la innovació i experimentació amb nous materials (sempre naturals) i noves tècniques, la incorporació de temes i dissenys més complexos, contribueixen a revifar la tradició i moltes poblacions recuperen les catifes després d’anys sense fer-ne.
Poloposa èmfasi en els valors d’aquesta expressió, en el que té de feina artesanal i col·lectiva, intergeneracional i transversal. I també presenta una relació detallada de les associacions catifaires, disset en total, aplegades en la Federació Catalana d’Entitats Catifaires: des dels col·lectius d’Arbúcies (dins de les Enramades), de Sitges o La Garriga, amb una llarga trajectòria i on les catifes estan declarades element festiu tradicional d’interès nacional, fins a aquells més recents, com els del barri del Poble-sec de Barcelona, que van recuperar la tradició l’any 2021.
Més enllà del territori català, on es calcula que més del 60% dels municipis fan catifes, el llibre repassa l’activitat exterior, que s’ha reforçat en els últims anys: la participació en congressos, festivals i mostres internacionals que han ajudat a impulsar experiències conjuntes i a donar a conèixer aquesta expressió. Així, les catifes catalanes s’han exposat a Santiago de Compostel·la, Brussel·les, Malta, Sicília, Mèxic, a la basílica de Sant Pere del Vaticà de Roma, al festival Smithsonainan Folklife de Washington o a la Fira de Roses de Tòquio, entre d’altres.
Carmen Polo finalitza el recorregut amb una reflexió sobre els reptes per al futur, com poden ser la sostenibilitat, la transmissió, la comunicació i el reconeixement de la UNESCO, i que passen per la necessitat d’una bona capacitat organitzativa, d’incorporar gent jove en els òrgans de govern o de fomentar els valors.
L’obra es complementa amb un ampli ventall de fotografies, des d’algunes primeres imatges de la dècada dels anys 1950 i 1960 a Ripollet o Caldes de Montbui, fins a instantànies dels últims esdeveniments i projectes internacionals, que posen en valor la bellesa de les creacions i la feina col·lectiva i que són un bon testimoni de la vitalitat d’aquesta tradició.
