Quines són les barreres que obstaculitzen la participació per motiu de gènere en la cultura popular i com enderrocar-les? És la pregunta que articula el dossier central del Canemàs 30, dedicat a la identitat i rols de gènere. Hem entrevistat la directora del dossier i gestora cultural Georgina García Puig, qui remarca que amb el treball s’ha volgut “posar en valor la feina de moltes entitats per trencar amb els estereotips masclistes i acollir la diversitat d’identitats”. Així, en ell trobem exemples com les primeres dones que van baixar les falles a la Pobla de Segur, el 2018, o la primera dona que va sortir a ballar amb la colla de dimonis a les festes de Sant Antoni de Manacor, el 2024. Dues fites que constaten els passos endavant cap a la igualtat en la cultura popular, però que també, precisament perquè continuem celebrant aquests fets com a notícies, encara hi ha camí per recórrer.

Un lloc on s’expliciten aquestes barreres i la distribució desigual dels rols és en els usos dels espais, és a dir, quins papers tenen les dones en les manifestacions festives i en el si de les entitats i quins espais ocupen. Ho ha analitzat Lidia Montesinos, mentre que Núria Roca ha estudiat els usos socials dels temps i com influeixen en la participació cultural.

Un altre tema és el de les violències masclistes dins les entitats, parlem d’agressions físiques però també d’altres –verbals, a les xarxes socials… – que són més difícils d’identificar. Sobre això ha escrit Diana Morena, qui s’ha centrat en la feina que han fet les colles castelleres universitàries amb la creació de comissions d’igualtat.

En relació amb el potencial transformador social de la cultura popular, Sandra Anitua ha parlat amb algunes dones que van ser pioneres en la creació de colles de diables exclusivament femenines en un moment en què moltes colles no acceptaven dones.

En l’últim article, que hem escrit Flyn Vallena i jo mateixa, hem volgut analitzar com la diversitat d’identitats i de gènere i sexual poden constituir una d’aquestes barreres invisibles per a la participació, especialment en els entorns rurals, on la festa marca molt la vida social.

Moltes entitats i federacions tenen els seus propis protocols per a l’abordatge de les violències masclistes i han creat comissions d’igualtat, d’equitat, de gènere o de diversitat. Tot i que caldria veure quin paper se’ls dona dins l’entitat, perquè una queixa habitual d’aquestes comissions és que no són prou escoltades o que els problemes que presenten es minimitzen.

Pel que fa a la diversitat, com més acollim la diversitat en la nostra entitat, més atractiva serà i millor representarà la diversitat. En aquest sentit, la incorporació de gent jove, sobretot en federacions que tenen més dificultat de relleu generacions, pot facilitar l’entrada de nous punts de vista i de mirades més diverses.

Molts dels canvis a les entitats s’han produït per les reivindicacions de dones que han volgut tenir un rol en una manifestació o anar a una festa a la qual no els estava permès. Perquè hi havia dones, individuals o col·lectius de dones, que deien ‘Jo vull participar’. Això s’ha fet a vegades sense problemes, però en altres ocasions –jo crec que minoritàries– ha generat resistències.

Si la festa representa la societat com alguna cosa viva, no té sentit emparar-nos en la tradició perquè la societat resti immòbil, llavors la festa ja no ens representa. D’altra banda, totes les tradicions al final són una creació. Jo aposto per una festa que canviï amb nosaltres i nosaltres amb la festa, de forma que esdevingui sigui un lloc de trobada de tothom i que no exclogui ningú. Precisament perquè estimem les nostres tradicions volem fer-les arribar a tothom i que la resta de gent també se les estimi. La tradició no ha de ser un impediment.

Que una expressió sigui reconeguda no ha de servir per justificar el fet de no canviar. Però és veritat que l’administració té una feina pendent, en el cas del catàleg i les declaracions, que és revisar, en clau de gènere i racisme, moltes d’aquestes celebracions. És contradictori afirmar que la festa és canviant i que des de les administracions no ens permetem revisar les declaracions del patrimoni immaterial.

La Unesco ha arribat a retirar de la llista de patrimoni immaterial de la humanitat alguna festa que ja estava reconeguda, com el Carnaval belga d’Aalst,en aquest cas per racisme. Jo no soc partidària d’una mesura tan radical, si hi ha una festa que es considera que té elements discriminatoris, la meva aposta seria fer una revisió i un acompanyament, i establir un diàleg amb les entitats per mirar de corregir-ho.

L’ideal és que les organitzacions tinguessin un funcionament més horitzontal, però a vegades hi ha dificultats de gestió interna que requereixen una jerarquia. Sí que és cert que si les juntes estan molt masculinitzades és més fàcil que certes discriminacions o conductes masclistes quedin més invisibilitzades o que es naturalitzin certs comportaments. És a dir, un funcionament més just és un primer pas per lluitar contra les violències abans que es produeixin.

Hi ha diferents tradicions lligades als ritus de pas a l’edat adulta, com el pubillatge o les festes dels quintos –que se celebren quan en fer divuit anys, un moment en què s’està creant la identitat–, que són molt binàries, on hi ha els grups de nois i el de noies. Aquelles persones que es defineixen com a no binàries o aquelles persones trans, que no encaixen en cap d’aquests dos grups tan definits, poden sentir-se incòmodes i excloses. No es tracta de carregar-se aquestes tradicions però sí, des de les institucions i els mateixos organitzadors, ser conscients que hi ha altres identitats. I aquestes persones han de trobar el seu encaix si volem que la festa sigui de tothom.

En el dossier volíem posar en valor experiències que han volgut trencar amb aquest binarisme i ser més acollidores amb la diversitat. Esmentem el cas dels esbarts que, tot i que la dansa de repertori és molt binària, on la indumentària marca molt els rols d’home i dona, han trencat amb aquest sistema binari i li han donat la volta, treballant amb el vestuari i les coreografies.

Sobre la implicació del jovent –el Canemàs 25 va publicar un estudi de David Nàcher sobre el tema– influeixen molts factors, però hi ha una part important que és estructural, la precarietat, la dificultat a accedir al mercat laboral, a una vivenda… Però les entitats també han de fer l’esforç d’acostar-se als joves, si són més diverses també els seran més atractives.

En relació amb les enquestes, tinc certa prevenció, potser se sent més aquest perfil de joves més pròxims a l’extrema dreta i que afirmen que el feminisme ha anat massa lluny, però jo crec que  hi ha gent molt jove que pensa diferent i que vol canviar les coses i acollir diferents realitats. Se m’escapa com solucionar-ho, però al final crec que la cultura pot ser un antídot: participar en entitats diverses, amb gent que pensi diferent, ajuda a tenir una visió més crítica i una mirada més oberta.

Un tema podria ser el de la participació de les persones migrades en la cultura popular. El Canemàs ja ho va tractar en un dossier, però seria interessant incidir en la participació de les dones migrades en la cultura popular: quin és el seu paper i quin podria ser, que jo crec que podria ser molt positiu, en el sentit que podria visibilitzar diferents cultures, la d’origen i la d’arribada.

Parlant del poder transformador de la cultura popular, cal explorar com des de les entitats es pot treballar en col·laboració amb entitats d’altres àmbits per trencar estereotips i discriminacions, no només de gènere. Per exemple, pel que fa a les orientacions sexuals, en alguns llocs de l’àmbit rural, una persona que es vulgui acostar a altres persones del col·lectiu o rebre assessorament ho té difícil perquè no hi ha entitats del col·lectiu LGTBIQ+; en aquests casos, les entitats de cultura popular que tenen molta presència al territori i que tenen vocalies de diversitat podrien suplir aquest paper.