En Josep Maria Roig és president de l’Associació d’Establiments Emblemàtics, que es va crear l’any 2011 per defensar el patrimoni immaterial de les botigues històriques barcelonines, però oberts a comerços de la resta del país. Des de l’entitat s’insisteix que la protecció d’aquests establiments només es podrà fer a través del concepte de patrimoni immaterial, de manera que no només es protegeixin les façanes i els interiors, sinó l’activitat que s’hi fa dins. Una batalla que l’Associació manté al Parlament, a l’espera que un nou hemicicle comenci a rodar. Roig sap molt bé de què parla: està al capdavant d’una de les pastisseries més antigues de Barcelona, La Colmena, amb més de 150 anys d’història.
Quina és la principal amenaça per a la supervivència dels establiments emblemàtics-històrics de Barcelona?
En són diverses. Quan el maig de 2014 es posa punt final als lloguers de renda antiga -s’acaba la pròrroga de la Llei d’Arrendaments Urbans de 1964-, els contactes d’arrendament van passar a actualitzar-se amb preus de mercat. Moltes botigues de Barcelona, com per exemple l’Indio o el Musical Emporium, estaven a nom de societats i simplement es van liquidar i allà va acabar la seva història. Altres van resistir i gràcies a les vendes poden anar pagant el lloguer. Però hi ha més causes, entre les quals, la falta de relleu generacional i la caiguda de les vendes. Alguns establiments no venen prou, perquè el gènere no és el que busca el client o perquè han canviat les modes. En tot cas, la clau és vendre prou per a subsistir i pagar el lloguer.

Supervivència pura?
Sí, en la majoria dels casos és així. O fins que qui hi ha al capdavant es jubila perquè pensa que ja ha fet prou a la vida per aquell negoci, però ja no té ningú que es posi al capdavant i aquella botiga emblemàtica acaba morint-se. Els que sobrevivim en aquest moment és perquè els nostres establiments són rendibles tot i els preus dels lloguers, perquè el públic s’interessa pels nostres productes. Ara bé, si un dia ve algú amb un maletí i de diners i li ofereix al propietari, ja hem begut oli, no podríem pagar més.

La venda per internet de determinats productes i les grans superfícies comercials han fet massa mal?
Depèn de quina mena de negoci. La roba o les sabates per exemple, ho han patit molt, d’aquí l’onada de tancament de sabateries històriques a la ciutat. Altres establiments més especialitzats que no són fàcilment reproduïbles tenen encara una mica de marge per sobreviure. Per exemple, està passant amb les merceries, gairebé no en queden, perquè els basars xinesos, per exemple, també venen vetesifils i productes propis de la merceria.

Les mitges, mitjons, samarretes i roba interior es troben també a internet i en grans cadenes clonades en gairebé totes les ciutats del món. Com es lluita conta això?
Estem desemparats de totes totes. Les botigues emblemàtiques necessitem visibilitat, estar ubicats en carrers de pas de molta gent, amb bons aparadors, però el preu dels lloguers sovint expulsen aquests negocis a carrers secundaris. Una via de salvació també és tenir productes especials, que atreguin tant els barcelonins com els forans, vendre alguna cosa que no sigui fàcil de trobar, que la gent vulgui tastar… Per exemple, a la pastisseria La Colmena fa 156 anys que fem els nostres productes de la mateixa manera i la gent ens ho respecta.

I quina responsabilitat tenim els ciutadans, els consumidors, en la preservació o destrucció dels comerços històrics? Sovint ens lamentem de la pèrdua d’una botiga centenària, però no hi anàvem a comprar mai…
Exactament, tota la responsabilitat. Cadascú tria si vol comprar per internet, en uns grans magatzems o en una botiga de barri. No sé si la qualitat és la mateixa, ni si la gent té en compte que aquests negocis sovint els han sostingut els nostres avis i pares, que oferim una atenció molt personalitzada i que a més, som patrimoni viu.

Què aporten aquests locals emblemàtics al patrimoni d’una ciutat, on també hi ha una clonació exagerada de cadenes que es poden trobar a totes les grans ciutats del món? Només cal veure el Portal de l’Àngel de Barcelona, absolutament colonitzat per cadenes de roba i on tot just sobreviuen dues botigues històriques.
Un comerç emblemàtic és un tret diferencial, és la imatge de la nostra forma de ser, del nostre tarannà comercial de tota la vida. Per sort, a Barcelona tenim milions de turistes, i molts s’interessen per aquest fet diferencial que fa única cada ciutat. Perquè si viatgem per veure el mateix a tot arreu…

Què significaria per als establiments emblemàtics que Barcelona aconseguís la Capitalitat Europea del Comerç de Proximitat 2024?
Ens hem de preguntar de què servirà, més enllà que alguns polítics surtin a la foto? Només veig que alguns polítics i tècnics es munten unes pel·lícules impressionants amb aquesta capitalitat, però la realitat de la vida no és aquesta. Els serveix per justificar la seva feina, però no per ajudar-nos.

Us sentiu desemparats per les administracions?
Absolutament. Però deixem clar que no volem que ens subvencionin o que ens donin diners, només que ens protegeixin. Per exemple, l’Ajuntament va fer una llista de locals emblemàtics a protegir, però ni tan sols saben què protegir. A hores d’ara només diuen protegir la façana i els interiors, però i l’activitat? El que volem és que protegeixin un local concret centenari amb una activitat centenària reconeguda. De què serveix protegir un moble si no protegeixes aquella activitat històrica? Aquesta és la nostra batalla eterna, i de moment no ens en sortim.

L’Associació d’Establiments Emblemàtics també batalla al Parlament perquè aquests establiments s’incloguin a la llei de patrimoni immaterial. En quin punt està aquesta lluita?
Ara aturada a l’espera d’un nou Govern i un nou Parlament, però la nostra intenció és que els establiments quedin protegits per llei per la seva activitat. En aquest sentit, l’Ajuntament de Barcelona ha passat de tot i només ha fet algunes mesures purament estètiques. O algú es pensa que qui va a una cereria ho fa per veure el taulell, o pels seus productes? Van passant els anys, les administracions es fan fotos aquí i allà, però no avancem res. Només a tall d’exemple, Barcelona té més botigues emblemàtiques que París, però això no sembla que els interessi, als polítics.

Al final, aquest patrimoni comercial depèn de la voluntat i resistència de qui hi ha darrere del taulell, quan tota la ciutat se’n beneficia…
Sí, malauradament, si la història comercial de Barcelona es conserva relativament és per l’esforç diari de molts de nosaltres, no pas per les administracions. El dia que no hi siguem que no es lamentin. En realitat, se’ls en fot, que tanquem.