Per Víctor Baroja, president de la Federació Catalana del Joc Tradicional, les bitlles són la modalitat lúdica per estesa a Catalunya, gràcies a la qual els jocs tradicionals estan avançats en el seu reconeixement com a “manifestació cultural” normalitzada. El congrés, dividit en tres blocs -Associacionisme i aspectes organitzatius, “Experiències entorn de la bitlla”, i “Bitlles de 6, de la particularitat a la xarxa”- va alternar les explicacions sobre l'origen del joc amb algunes propostes de futur.

Una de les idees més repetides pels ponents  més recorrepels ponents va ser la progressiva transformació de joc de la bitlla en una modalitat esportiva. Pere Laverga, president de l’Associació Europea de Jocs i Esports Tradicionals (AEJST, en les sigles franceses), va recordar que les bitlles era un joc de juguesques masculí molt popular. Així ho demostren alguns indicadors, com ara el fet que es jugués en zones molt concorregudes, que fos habitual jugar-hi després de les misses del diumenge i fins i tot que no es prohibís durant la Setmana Santa, o que fos un dels principals entreteniments dels soldats durant la guerra civil espanyola. Tot i que es tractava d’un joc per adults, també era habitual que els infants hi juguessin aprofitant qualsevol material i inclòs que fessin juguesques clandestines.

Carlos de la Villa, de l’associació La Tanguilla d’Aranda de Duero, també va fer referència a aquest procés d’esportivització. Quan a mitjans dels anys 70 van recuperar-se les bitlles tradicionals, després que les juguesques fossin prohibides pel franquisme, encara era habitual que el guanyador de les partides s’endugués una recompensa monetària o en espècie. Fins a la dècada dels anys vuitanta, i de manera més decidida als noranta, no es va estandarditzar un sistema de puntuació. Carlos Suari, doctorand en Antropologia de la Universitat Rovira i Virgili i director del comitè científic del congrés, va apuntar que en les darreres dècades s’ha pres consciència que hi ha alternatives a l’esportivització imposada per la globalització.

Com qualsevol altra expressió de cultura popular, les bitlles tenen una gran diversitat d’expressions locals, que queden reflectides en la gran gamma de paraules usades per a definir-les. A Catalunya, les primeres referències lingüístiques es remunten a documents de 1402 i 1520, on es fa referència al joc de la birla i de les bitlles respectivament. Un indicador també molt important que demostra aquesta diversitat és la gran quantitat de modalitats que es practiquen. Les intervencions de de la Villa, i també del secretari de l’AEJST José Àngel Ayos, van posar de manifest aquesta riquesa. Sense entrar en detalls, resulta ja prou significatiu palesar que en el vell continent les modalitats comprenen d’una a vint-i-dues bitlles.

Responent a la pregunta indirecta manifestada en el subtítol del Congrés, “Reptes per al segle XXI, les ponències també van tractar alguns dels debats i preocupacions principals dels col·lectius. Entre altres, les dificultats en "cognominar" cadascuna de les modalitats de bitlles, la necessitat d’implicar els centres educatius en la promoció del joc, la importància que aquest sigui considerat i catalogat com a element de patrimoni cultural immaterial per les Administracions, retrobar els camíns separats que (malauradament) han pres les associacions culturals i els clubs esportius, o les dificultats d’aconseguir artesans de fusta que construeixen les bitlles amb fusta d’alzina, tal com marca la tradició. Totes les intervencions es poden consultar al Facebook de la Coordinadora Intercomarcal de Bitlles.

Diumenge 27, l’ermita de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Reus va acollir una partida mixta entre 25 participants. El guanyador de la tirada va ser del club de bitlles d’Alforja, i la primera dona classificada del club de bitlles d’Olius.