La cultura popular i l’educació –no només la que ofereix a les aules, sinó també als caus, a les colles i entitats– tenen un paper clau en la vertebració social. Aquesta va ser una de les idees que van centrar ahir 20 de gener al vespre la presentació del nou número de la revista Canemàs, que dedica dossier central a la ‘Cultura popular i educació, sense límits’. L’acte, celebrat a la seu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat a Barcelona, va comptar amb les intervencions de Víctor Baroja, president de la Federació Catalana de Joc Tradicional, que ha coordinat el dossier, d’Antoni Serés, director de la revista, i d’alguns dels articulistes. La presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, Mar Hurtado, i de l’ENS de l’Associacionisme Cultural Català, Rosa M. Provencio, van donar la benvinguda.

Baroja va insistir en la visió integral de l’educació –aquesta “educació sense límits” de la que parla el títol del dossier–, que abraci els centres educatius, però també reconegui el protagonisme de les entitats i els esplais. Va començar recuperant la definició que el catedràtic emèrit d’Educació de la UB Jaume Trilla va fer sobre educació i cultura, “dos conceptes diferents però inseparables d’una mateixa realitat”:  “L’educació és fonamentalment un procés d’adquisició de la cultura; sense cultura, l’educació és com un mitjà sense objectiu i buit de contingut. Per la seva banda, la cultura sense educació no duraria ni dos dies, no es conservaria, i es desenvoluparia ni creixeria”.

En el procés d’articular i construir el dossier, Baroja va explicar que va partir de quatre objectius clars: “fugir de la visió escolarcentrista”, perquè el procés educatiu va més enllà de les escoles; oferir una visió plural dels Països Catalans, amb veus a les Illes, el País Valencià i a Catalunya; reivindicar la nostra tradició i també la cultura popular i l’educació com a vertebradors de la societat. I va posar els exemples dels castellers, de la música o també els jocs tradicionals: “Dona la impressió que l’escola és l’únic vertebrador, però no hi ha més vertebrador que els jocs tradicionals, perquè sempre s’ha jugat i totes les cultures juguen”.

El dossier reuneix els textos de cinc articulistes que ofereixen una mirada polièdrica sobre la cultura popular i educació. En el primer,  Marta Miserachs aborda la filosofia de l’escola Waldord, que treballa intensament el calendari festiu i la cultura popular. En el segon, sota el títol ‘De l’escola a la plaça’, Càndid Trujillo planteja des de les Illes Balears com la cultura popular pot ser un element de resistència a la globalització. A continuació, Marina Julián reivindica el món dels esplais com a vivers de tradició cultura popular. Des del País Valencià, la directora de banda Merche Femenía parla del paper d’aquestes formacions, que va molt més enllà de l’ensenyament musical. Finalment, Jordi Bosch exposa l’exemple de l’escola Nou Patufet, al barri de Gràcia, on aposten fermament per la cultura popular, amb projectes com Sant Medir, els Pastorets o la festa del Guarnit, que té l’esperit de la festa major gracienca.  

Treballar en educació i cultura popular “va de resistència, de militància, de reivindicació”, va recordar Baroja. Per això, va acabar el seu parlament sintetitzant les principals conclusions, a mode de manifest de reivindicacions: més formació contínua de cultura popular i menys legislar a cop d’informe PISA (“que va introduir més matemàtiques però va eliminar la cultura popular a les aules”); més festes tradicionals i més nadales a les escoles, i menys celebracions sense arrels definides; més compromís social i menys abandó de la cultura popular, i més treball en xarxa i menys ‘capelletes’.

Amb relació a això, Joan-Ramon Gordo, l’anterior director del Canemàs va recordar que aquesta idea va ser la inspiració original de la revista, el seu mateix nom significa “entramat” o reixat de teixit.

Antoni Serés, director del Canemàs, va fer un repàs dels altres articles que conformen aquest número. Obre la revista el text de Joan-Ramon Gordo, que repassa la constitució de l’ENS de l’Associacionisme Cultural Català (2005). També en l’àmbit federatiu, Montserrat Garrich analitza l’organització de premis convocats per federacions, Emma Fernández i Mireia Iniesta escriuen sobre l’expansió del cineclubisme als Països Catalans des de l’esclat de la pandèmia (2020-2025) i la coreògrafa Teresa Agustí exposa els canvis que han dut a terme els esbarts catalans per deixar de transmetre rols de dominació masculina.

En l’entorn del patrimoni immaterial Anna Verdaguer i Agnès Villamor conviden a conèixer la tasca dels professionals que apropen les exposicions als visitants, i Nil Rider, amb motiu del vintè aniversari de la inscripció de la Patum a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial,reflexiona entorn l’execució de les polítiques públiques en aquest àmbit.

Les tradicions catalanes han deixat un gran pòsit en l’imaginari col·lectiu. A “La cultura popular fotografiada”, Jesús Vilamajó ens proposa descobrir les primeres incursions que, des del periodisme i l’excursionisme, es van fer en aquest camp. D’altra banda, Joan Puigmalet ens ofereix un repositori sobre diccionaris i altres reculls de termes sobre castells, gegants, diables, jocs populars, i festes.

Sobre festes i interculturalitat parlen Ariadna Solé (coordinadora de l’Oficina d’Afers Religiosos) a Temps plurals. Calendaris, religions i cultures populars, i Maria Torradeflot i Carla Vidal, que firmen la crònica de la jornada ‘Descobrir, gaudir i compartir les nostres celebracions’.

El número 31 es complementa amb l’entrevista en profunditat i pausa a l’Ester Solé, actriu, escriptora i gestora cultural, i les seccions habituals de ressenyes, la pregunta, cultura popular i conflicte, etc.

La presentació va servir també d’acte d’acomiadament d’Antoni Serés, que deixa la direcció del Canemàs després de cinc anys i 12 números. N’agafarà les regnes, Guillem Carreras, fins ara coordinador de la publicació i periodista a l’ENS.