Rosa Maria Canela Balsebre (Cabra del Camp, 1973) és antropòloga i ha estat jutgessa de pau al seu poble disset anys. Coneix la importància dels ritus per la via teòrica i també per experiència directa. Era la persona adequada per dirigir el dossier Ritus de pas, publicat en el Canemàs 27, que es presentarà dimecres 26 de juny (19 h) a l’Espai Ferrer i Guàrdia de Barcelona (C./ d’Avinyó, 44). En aquesta conversa reivindica que l’associacionisme no menystingui el gran potencial que tenen els ritus i protocols: de portes enfora (socialització) i també portes endins (cohesió interna). Quan acabem de parlar, em convenço d’una idea potser òbvia, però sovint oblidada: no es pot deslligar forma i contingut. El grau de ritualitat d’un esdeveniment demostra la importància que li adjudiquem.
Com has concebut el dossier?
En un primer moment volia que el dossier analitzés les cerimònies dels ritus de pas des del vessant teatral, escenogràfic, musical, etcètera. Més endavant, vaig concloure que era més important relacionar els ritus de pas amb l’associacionisme cultural. Tendim a pensar en els cicles vitals de les persones, però les entitats també en tenen. Crec que és interessant identificar els punts de connexió entre l’àmbit privat i l’associatiu. Per a mi, va ser prioritari escollir les persones adequades pel dossier. L’objectiu del dossier era ser útil, fer aportacions perquè les entitats hi trobin recursos i puguin plantejar-se determinades qüestions.
Quins continguts hi trobarà el lector?
El capítol introductori, d’en Joffre Villanueva, ofereix context: explica d’on venim, com actuem en una societat cada vegada més laica, i apunta cap on podríem avançar. A continuació, la Sílvia Bartolomé i l’Eloi Gispert aborden els rits de pas relacionats amb l’inici (la benvinguda) i el final (el comiat). La Marina Espinach tracta sobre els ritus de pas de trànsit en el context festiu. Finalment, la Glòria Ballús ha redactat un article des de l’òptica del manual. Les entitats hi trobaran una guia per saber tot el que han de tenir present, des del punt del protocol, quan organitzen un acte.
Hem creat una escletxa entre la vida privada i la vida associativa?
Abans de la guerra civil i la dictadura, alguns ritus de pas amb participació associativa estaven normalitzats. En els petits pobles, encara tenen la seva importància. Les cerimònies, tant si fan referències a particulars com a entitats, són actes comunitaris. Crec que aquest punt, que tracta el Joffre en el seu article, és clau. Es troba a faltar protagonisme de les entitats en la celebració de rituals.
L’associacionisme es pot emmirallar en les litúrgies eclesiàstiques?
L’Església ha excel·lit en la celebració dels sagraments i altres rituals. Ha atresorat un llegat de moltíssims anys, seria absurd que les entitats i la societat civil comencéssim de zero. Per començar, tenim pendent identificar llocs singulars on fer les celebracions. No tots els espais són vàlids, com tampoc ho son tots els dies i tots els moments. Les esglésies són llocs especials. L’associacionisme també ha de trobar els seus. Potser arribarà el dia que l’Església permetrà celebrar cerimònies laiques als seus temples.
No sempre és fàcil trobar espais per celebrar-hi cerimònies laiques.
El Joffre en el seu article recull que entre el 2015 i el 2021, les cerimònies funeràries civils a Barcelona van passar del 15 % al 69 %. Ara bé, en molts pobles petits i mitjans no hi ha espais per organitzar un enterrament laic. Com a societat no ens hem preparat per aquesta nova situació, ni els ajuntaments ni les entitats. Hem deixat la gestió dels enterraments a les empreses. Si algú vol celebrar un enterrament laic al seu poble, ha de poder-ho fer. I ara mateix, no sempre és possible. No estem donant una resposta a l’alçada de la necessitat que tenim.
Probablement són menys coneguts els batejos civils, sobre els quals vas fer una recerca.
Just acabada aquesta investigació, vaig viure una experiència que és prou il·lustrativa. Al meu poble disposem d’un espai multiusos. Quan vam demanar la sala per poder-hi celebrar un bateig civil, des de l’Ajuntament ens la van cedir, però volien que la lloguéssim, com si es tractés d’un acte privat. En aquest punt vam tenir una disputa interessant. Jo defensava que el bateig no era un acte particular, sinó de poble, obert a tothom. És una qüestió d’esquemes mentals: tenim assumit que els casaments civils són públics, però no així els batejos o els enterraments.
Les entitats han d’impulsar l’organització de cerimònies laiques?
Jo ho defenso fermament. Crec que les beneficiaria, seria un gest que enfortiria la seva projecció comunitària. Des de les federacions, crec que s’ha de donar suport i acompanyament a aquelles associacions de base que vulguin iniciar aquest camí.
A vegades oblidem que els protocols, més enllà de la ritualitat, configuren realitats.
Posaré un exemple. A la Selva del Camp, l’Ajuntament cada any organitza un acte de benvinguda de totes les persones que arriben al poble, sigui per naixement o empadronament. D’aquesta manera, el poble s’explica a si mateix, construeix un discurs i un relat. El simbolisme i l’estètica són crucials per transmetre proximitat i hospitalitat.
Fins ara hem conversat del rol de l’associacionisme en l’àmbit privat. Però el dossier tracta dels protocols associatius. Definir mecanismes de participació pot ser útil per garantir entitats més diverses i cohesionades?
Quan una persona vol entrar en una entitat, ja té una motivació per formar-ne part. Ara bé, és vital que s’hi senti ben acollida. I per aconseguir-ho, els protocols i els gestos són útils. Cada entitat és singular, i tampoc es poden comparar els àmbits , però sí que seria rellevant que, de la mateixa manera que cada associació o federació té un responsable econòmic, també en tingués un de protocol per cuidar els elements més simbòlics. A vegades, ni tan sols és necessari definir un cerimonial. Petits gestos, com ara un obsequi quan entres a l’entitat o bé que el president t’adreci a unes paraules, són importants. Es necessari que les entitats els tinguin en compte. Sobretot perquè aquest tipus de gentileses cada vegada es descuiden més.
Reivindiques que les entitats siguin agraïdes amb la tasca dels socis
Posem l’èmfasi a ampliar i renovar la base social, però també cal posar-lo en cuidar a les persones que en formen part. Dona’ls-hi caliu mentre són actives i també quan deixen ser-ho. Aquest agraïment, de fet, també l’hem de fer per les entitats que desapareixen. Quantes associacions inactives estan donades d’alta a Catalunya? És important fer un ritual de tancament. Entendre que l’entitat ha arribat a la fi, sense dramatisme, i fer un acte de clausura com a reconeixement al llegat. Des de l’Administració, no es faciliten aquestes dinàmiques. Ningú controla si una entitat és viva o morta. És prefereix treure pit de la gran massa associativa que tenim.
A partir del dossier, quines línies de reflexió creus que mereixerien ser tractades amb més detall?
Seria interessant aprofundir en les bones pràctiques. Veure quins efectes tenen, en entitats i persones, que s’apliquin protocols i ritus de pas. Tenim identificats alguns àmbits –castellers, diables, imatgeria festiva… —on els rituals juguen un paper protagonista. Ara bé, en d’altres no coneixem prou les accions que s’estan duent a terme. En paral·lel, seria interessant veure quins aprenentatges podem extreure les entitats culturals de l’associacionisme social, esportiu, educatiu i veïnal.
T’agradaria afegir res?
Voldria destacar que tot i que els ritus van lligats al concepte de repetició, els hem de viure i experimentar com actes oberts al canvi, a ser modificats i adaptats en cada moment i necessitat, sense por a trencar-los i a inventar-los de nou. El plantejament del dossier apunta cap a aquesta direcció. Segons com ho plantegem, els ritus no serveixen de res o serveixen de molt. Voldria destacar que tot i que els ritus van lligats al concepte de repetició, els hem de viure i experimentar com actes oberts al canvi, a ser modificats i adaptats en cada moment i necessitat, sense por a trencar-los i a inventar-los de nou. El plantejament del dossier apunta cap a aquesta direcció. Segons com els plantegem, els ritus no serveixen de res o serveixen de molt.
