Víctor Baroja ha dirigit el dossier ‘Cultura popular i educació, sense límits’, publicat en el Canemàs 31, que es presentarà dimarts 20 de gener (19 h) a l’Associació de Mestres de Rosa Sensat (avinguda de les Drassanes, 3 –Barcelona). En aquesta entrevista, defensa una visió integral de l’educació, que abraci els centres educatius, però també reconegui el protagonisme de les entitats i els esplais. / Gemma Aguilera

En un moment determinat, al final dels setanta i principis dels vuitanta, hi va haver una gran reivindicació de les tradicions, i l’escola va ser un motor de recuperació de moltes de les tradicions. També el món del lleure educatiu va descobrir a les tradicions populars, que van ser un fil inspirador i motivador d’activitats. Però després, tot això cau en l’oblit. No sé si l’ambient general va començar a considerar que eren més importants altres matèries i que la cultura popular ja no estava amenaçada, però quan la sensació d’amenaça va desaparèixer, l’escola va començar a tenir altres prioritats. 

L’informe PISA mesura coneixements de matemàtiques, anglès, ciències, assignatures amb un sentit clarament utilitatista, però no mesura la cohesió social i els valors, per exemple. O les humanitats, que també comencen a caure en l’oblit. De fet, l’art, la poesia, i també la cultura popular són expulsades de l’espai escolar. El món del lleure, que no té aquesta creu de l’informe PISA, podria mantenir viu aquest esperit, però no sé per què, han considerat que ja és carrincló parlar de fogueres, mantenen algunes festes del calendari com el carnestoltes, però no fan l’esforç de pensar altres festes alternatives dins del calendari popular. Tot plegat ens ha portat a aquesta situació.

Exacte, l’escola té una clara influència, perquè marca molt el calendari i els tempos, però el procés educatiu transcendeix la frontera de les aules. En aquest monogràfic hem volgut relacionar dos eixos, fora de l’escola, el món del lleure, però també la formació dels adults a través de moltes entitats. L’educació vertebra societats i col·lectius, i per això el monogràfic de Canemàs ha volgut donar totes les visions del món educatiu més enllà de l’escola. I a més, una visió integral dels territoris de parla catalana, amb veus a les Illes, el País Valencià i a Catalunya.

Sí i no. Les entitats sempre, històricament, han fet un paper de complement de les administracions. Als anys vuitanta, quan tot just s’estava construint el model que tenim avui en dia, l’administració estava molt immadura i les associacions van fer un pas davant de manera espontània, perquè creien que l’havien de fer. No crec que les administracions hagi delegat en les associacions aquesta càrrega. No, l’administració en l’àmbit formal ha posat molt l’accent en els resultats, i, en canvi, no hi ha cap universitat que tingui l’assignatura de cultura popular en el currículum de formació de mestres. Per a mi és inconcebible que un centre que celebra un calendari de festes, no sàpiga d’on surten les festes, ni els mesos de l’any, i és un problema de formació inicial. I algunes escoles de formació de lleure, toquen la cultura tradicional, però cinc hores de continguts com a molt. Si en la formació de mestres i monitors de lleure no es toca la cultura popular, acaba en mans només de les entitats que la practiquen cada dia.

El lleure educatiu ha tingut un paper fonamental en la construcció d’aquest país. Un paper que ha cobert les mancances que tenia el sistema, tant en l’àmbit escolar com social. Aleshores, el lleure era una manera de formar joves que el dia demà fossin dirigents. Sense voler, aquesta no era la intenció del lleure educatiu, però feia aquesta construcció. Va ser un espai de recuperació de moltes de les tradicions. Però ara, crec que el moviment del lleure educatiu ha de fer una anàlisi una mica autocrítica. Potser està tancat massa en ell mateix, i costa trobar experiències d’interaccions entre la construcció del lleure educatiu i la resta del moviment associatiu i cultural. Sí que es fan coses molt interessants, però es projecten molt poc al seu entorn.

S’hauria de fer com un triple esforç. Per una banda, que aquestes entitats treballessin més en xarxa amb les entitats de cultura popular, que treballessin conjuntament per poder desenvolupar projectes comuns, el lleure educatiu i les entitats de cultura popular. Una segona via seria projectar el que fan fora del seu àmbit estricte, és a dir, aquí s’hauria d’unir xarxa de comunicació social potent per fer valdre aquelles iniciatives de cultura popular. I la tercera pota, la formació. Cal formar els monitors en cultura popular, jocs tradicionals, imatgeria festiva, etc.

Hi ha espai per a tothom, però la paraula tradicional s’ha de reivindicar. Quan ensenyem una dansa determinada, d’un lloc determinat, no ensenyem qualsevol cosa. Ensenyem un element que entronca amb diverses generacions darrere, que pot tenir centenars o milers d’anys en el cas del joc, o en moltes tradicions, són centenars d’anys. Per tant, quan ens posem a ensenyar una festa, a viure una festa, ens estem convertint en transmissors de patrimoni, en transmissors de cultura popular. Som una baula d’una corretja de transmissió que es perd en temps. I això s’ha de reivindicar, perquè quan mantenim una festa, no la fem per nosaltres només, sinó pels que anaven darrere i pels que venen davant. Les coses que ens han arribat avui en dia és per alguna cosa, perquè tenen un sentit, perquè ja s’han viscut centenars d’anys enrere. La modernitat està molt bé, però la modernitat ja té els seus canals de defensa i de promoció. Les noves tecnologies tenen al darrere una indústria molt potent, hi ha molts interessos, i no podem competir amb la indústria de l’entreteniment modern i els videojocs.

Jo no conec cap entitat que estigui tancada a interactuar amb diferents col·lectius. També hi ha entitats de col·lectius de persones vingudes d’arreu, que seria genial que també s’apropessin al món del lleure educatiu. Cap esplai tanca les portes a ningú, però aquest esforç ha de ser bidireccional, de manera que aquestes altres entitats han de veure que és possible un equilibri entre els seus orígens i la seva identitat i un coneixement i un apropament a la identitat de la ciutat que els acull. Aquest equilibri genera tensions, és difícil, però s’ha de fer per part de tothom. Ha de ser un camí d’anada i vinguda. Estic convençut que les entitats de lleure des de fa molts anys fan esforços d’acollida i hi ha molt bones pràctiques, hi ha molts exemples al país d’integració a través del moviment de lliure educatiu.