El fet de rebre un premi que porta el nom de l’Antoni, un home d’una passió i capacitat enorme, inesgotable i, per tant, tenir un premi associat a una persona que has admirat i apreciat tant, fa molta il·lusió. Però la segona cosa més particular, que feia més inesperat aquest guardó, és que és un premi associat a l’acció. L’ENS agrupa federacions de gent que es dediquen a l’acció, a fer coses, i, en canvi, jo no soc un exemple de fer coses, sinó que el que he fet és reflexionar sobre el que fan els membres de l’ENS. Que es reconegui aquest paper de la reflexió és tot un goig.

La gent fa cultura popular perquè s’ho passa bé. Et fa sortir al carrer, afavoreix la cohesió social i té el reconeixement de la ciutadania, que hi participa activament. En aquest sentit, no sé si necessita gaire reconeixement més. Un informe de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) sobre el capital de l’associacionisme a Catalunya és contundent: hi ha unes 4.000 associacions de cultura popular que apleguen més de 8 milions de persones amb les seves activitats. És un reconeixement prou contundent, oi? El reconeixement institucional pot ser un motiu de justícia política o com li vulgueu dir, i més que el reconeixement de les institucions, que diria que en l’àmbit local està ben reconegut -els ajuntaments necessiten les entitats per omplir els carrers i omplir festes majors-, crec que el que necessita la cultura popular i les entitats és presència digna als mitjans de comunicació generalistes.

No sé l’Ustrell i en Basté han parlat dels Premis Carné, i si la cultura popular apareix gaire en programes matinals de ràdio i tele… Tampoc els diaris s’hi interessen gaire, malgrat que és evident que el moviment associatiu té una gran capacitat de mobilització.

Diria que la cultura popular se situa en un pla diferent de les cultures més polititzades i elitistes, són mons paral·lels. Per una banda, hi ha les que van a les tertúlies, que es posen molt el poble a la boca i els interessos de la gent, però no sembla que tinguin un contacte massa directe amb la cultura popular i la mobilització popular. Segurament hi ha aquesta distància i uns estereotips també, una certa percepció que la cultura popular és antiga o una percepció equivocada de què és folklore. O també s’associa a lògiques identitàries que no estan de moda o que produeixen una resistència en aquests sectors més elitistes.

El que és injust és que, vista la notorietat i transcendència social, amb un paper fonamental en el capital social d’un país, fonamental per establir els vincles de pertinença que fan possible la vida comunitària, no tingui ressò als mitjans. No hi ha res com la cultura popular per garantir la cohesió social, no només en són garantia l’educació o la salut.

Tenim 4.000 entitats! És aquesta intensitat associativa la que salva el país de la dissolució nacional.

És un gran tema de discussió, té cares i creus. És esperable que l’administració sigui sensible a les necessitades de les entitats, i que hi contribueixi en reconeixement del paper social que fan, que és la dinamització de la vida social. Però també penso que la ciutadania d’aquest país comptem massa amb què les coses són gratis, i que també hauríem d’anar prenent consciència que cal una més gran participació econòmica en aquestes activitats.  

Estem acostumats que tot és gratis, i els ciutadans hauríem de mirar de treballar més els mecanismes d’autofinançament, patrocinadors i suports des de la mateixa activitat cívica. Perquè si bé és exigible que l’administració t’ajudi, al final et coarta la llibertat d’expressió i d’organització i fàcilment pots quedar atrapat en les exigències de l’administració.

Les entitats han de seguir fent el mateix que havien fet, mantenir -espero que ho faran- la seva confiança en el país i l’esperança sobretot en el futur sobirà de la nació. El que passa és que no poden ser protagonistes polítics d’aquest procés, perquè això se situa en un altre pla. El procés va néixer de la base, d’una bola de neu que es va fer gran al marge dels partits i les institucions, i les institucions i partits van acabar cedint i canviant de lògiques per aquesta mobilització. Els partits van anar a remolc de la societat civil, però no era una societat civil amb una organització política explícita, sinó l’expressió d’una voluntat del dret a decidir. La direcció institucional ha d’estar en mans dels partits, les entitats n’han de quedar al marge per no prendre mal.

Si les entitats de cultura popular haguessin de ser de Junts o d’ERC o de la CUP, prendríem mal. S’han de mantenir al marge de la lluita de partits i alhora mantenir l’esperança, i quan arribi el moment de noves mobilitzacions, quan acabem el dol i estiguem en condicions de tornar a expressar aquesta voluntat, l’associacionisme cultural hi serà. Ara és un temps de refer les forces i esperar el moment oportú i ja ens hi tornarem a posar des de baix, des de la societat civil i la cultura popular. Hem de superar les ferides, i el que estiguin fent els partits em sembla indiferent i gairebé poc interessant, perquè probablement tornarà a acabar com el rosari de l’aurora.

S’ha provat 50 000 vegades i no ha funcionat. Tornarà a passar una cosa similar amb l’Estatut, un moment de bloqueig de les relacions amb l’estat que havia de donar lloc a un nou Estatut, un nou horitzó, una segona transició…, això va acabar fatal, i va generar una mobilització popular davant del fracàs lideratges polítics. Ara el lideratge tornarà a fracassar en les seves bones intencions i tornarà a generar una mobilització popular.