Mercè Cano arriba al MCC amb una llarga trajectòria vinculada tant a les corals com a la vida associativa: ha estat cantaire, directora de cors infantils, juvenils i d’adults (des de fa 25 anys dirigeix el Cor La Fontana al barri de Sant Gervasi), ha col·laborat en cursos i simposis i ha format part de diverses associacions, com el Secretariat d’Orfeons de Catalunya. Fem l’entrevista pocs dies després que arribés de París, on va assistir al 6è Fòrum Mundial de la Música, organitzat per l‘International Music Council (organisme consultiu de la Unesco), i en un forat de la seva agenda entre reunió i reunió.

 Amb quines reflexions ha tornat del Fòrum Internacional de la Música?

El Fòrum estava dedicat als cinc drets de la música, i hi va haver presentacions molt colpidores, com la del director de l’Institut Nacional de Música d’Afganistan, que és el responsable de la recuperació musical del país. Durant els deu anys que hi van estar els talibans la música va estar prohibida al país: no es podia escoltar, cantar, ballar, escoltar la ràdio. Hi ha nens i nenes de deu anys que no han viscut res de la música.

O també la d’un professor de música a la Universitat Normal de Pequín, a la Xina, qui, després del devastador terratrèmol de 2008 a la província de Sichuan va impulsar un projecte a les escoles per recuperar psicològicament, a través de la música, als joves que havien quedat molt afectats. Es tractava fer-los cantar per tal que oblidessin la sensació de terror que havien patit.

També hi van participar un cantant egipci i una cantautora iraniana que s’han hagut d’exiliar del seu país perquè amb la seva música es van oposar al règim... Són veus de gent molt diversa i de països molt diferents que tenen en comú la idea que la música pot superar barreres i pot transformar vides.

 Què ens aporta la música?

Fer música és una filosofia de vida. Un comentari que es repetia molt al fòrum era que a una casa on es fa música segur que s’hi pot viure. Això en el món coral ho experimentem sovint, perquè fem intercanvis amb altres cors, dorms a casa seva, i a vegades no saps ni l’idioma però sí saps que ens entendrem, si més no a l’hora de cantar.

 Com és la salut del moviment coral a Catalunya?

Tot el teixit coral de Catalunya sempre ha estat molt ferm. Va començar amb els cors de Clavé al segle XIX: eren cors d’homes, d’obrers, era una manera d’apropar la cultura a les fàbriques. Quan els cors van sortir de les fàbriques i van començar a entrar-hi les dones, el moviment es va eixamplar. Van sorgir els primers orfeons, que eren cors que a més tenien escola de música, i es van estendre arreu de Catalunya. I després van aparèixer les corals infantils. A Catalunya hi ha més d’un miler de corals de tot tipus. El MCC engloba a la Federació de Cors de Clavé, el Secretariat de Corals Infantils de Catalunya, la Federació Catalana de Pueri Cantores i les Corals Joves de Catalunya.

El MCC volem ser un paraigua on totes les federacions hi trobin suport i on el que faci una pugui ajudar a la resta d’entitats.

 Aquesta força del món coral, és un distintiu de la societat catalana?

Tot el teixit associatiu a Catalunya és molt fort. Els catalans estem molt acostumats a reunir-nos per fer propostes culturals. Potser perquè ens hem trobat durant tants anys en què oficialment no es podien fer algunes activitats que la gent s’ha acostumat a fer-les pel seu compte. El perill està en què ara penséssim que amb reconeixement oficial ho tindríem tot resolt. Evidentment és necessari aquest reconeixement, però si la Generalitat es quedés sense pressupost no pot ser que no seguim. Tot ha de seguir igual. Els diners també ens calen però el moviment coral només seguirà si hi ha gent. S’ha de promoure l’esforç personal i la dedicació.

 Quins són els principals reptes del MCC?

Un dels nostres principals projectes és el Cor Jove Nacional de Catalunya (CJNC) que és un cor d’alt nivell musical, format per una trentena de nois i noies d’entre 18 i 28 anys, que es renova cada any i amb una selecció rigorosa dels seus cantaires. Al gener i febrer s’escull un nou director o directora i aquest selecciona les veus segons el projecte que vol fer. Al començament de la temporada es fan un dies de treball ‘tancats’ en un lloc per estudiar el repertori que després s’interpretarà a diferents concerts per Catalunya, Espanya i a vegades també per Europa. El CJNC del 2019 farà el seu darrer concert el dia 13 de març a L’Auditori de Barcelona.

Per Nadal es fa el Messies Participatiu, un tradicional concert que malgrat que va perdre el finançament i gestió que va tenir durant molts anys ara continua endavant gràcies a l’autogestió de la societat civil, i que té el suport del MCC.

I el 14 i 15 de març celebrarem la Convenció de Cant Coral, una trobada de les federacions que formen part del moviment, perquè es puguin conèixer i compartir experiències.

A més, al MCC tenim l’Oficina pel Cant Coral de la Mediterrània, i formem part de la Federació Europea de Cant Coral (ECA-Europa Cantat) i de l’Internacional Music Council. El nostre objectiu és fomentar el cant coral a tot arreu allà on podem. I si surt l’oportunitat, tornarem a col·laborar en projectes com el Sing me In, una iniciativa que apostava per la inclusió de joves migrants i refugiats a través del cant col·lectiu. Es van editar manuals en tots els idiomes europeus perquè els nens i joves poguessin cantar a les escoles i el MCC es va encarregar de fer la traducció dels cançoners en castellà i català.

I també m’agradaria poder tornar a incorporar dins el Moviment a la Federació Catalana d’Entitats Corals (FCEC), que és la federació més gran de cors d’adults que hi ha a Catalunya. Tot just s’estan reprenent els contactes.

 L’èxit de programes com Oh Happy Day! o el sorgiment de molts grups de gòspel han servit per popularitzar el cant coral?

Aquest programa és un món molt diferent, com també els cors de gòspel. El gòspel és una tradició religiosa americana. Cantar gòspel  té un rerefons religiós, cantes des de dins de l’ànima. I no tothom ho entén així. Però sí és cert que aquest va molt bé perquè desinhibeix, cantes sense partitura, és tota l’expressió del cos el que motiva la manera de cantar.

Oh Happy Day! és semblant, però no deixa de ser un concurs de televisió. Hi ha cors molt bons que van presentar-se i cors molt bons que no van sortir. Però allà els cors canten amb micròfon i això no és el que fa un cor normalment. A un cor se l’ensenya a projectar la veu sense micròfon perquè pugui arribar amb la veu al fons de la sala. Tots els cors d’Oh Happy Day! cantaven amb micròfon i això és una altra forma de cantar.

Però no els vull treure mèrit, tot és necessari. Segurament el que ha fet és que més gent jove tingués ganes de cantar. Si és així, benvingut.

La llibertat d’expressió és el primer dret de la música. Creu que està amenaçat aquest dret a Catalunya i Espanya?

Un dels drets de la música és poder expressar-se en llibertat. I al fòrum, en la presentació que va fer el president de l’Europa Cantat, va recordar que a Europa hi havia molts països amb problemes de llibertat d’expressió i que Espanya era el país amb més presos musicals de tota Europa. La música és una manera d’expressar unes idees en llibertat i que la gent que les escolta les aculli o no. Però sempre hi ha gent que té por que li puguis tocar el voraviu.