La temporada de Passions ja està en marxa, després d’una inauguració al Monestir de Montserrat amb l’espectacle Passió de Passions. A Tornaveu en parlem amb el president de la Federació Catalana de Passions, en Jordi Carapuig. Han vingut per quedar-se unes passions amb un llenguatge renovat i la tecnologia com a aliada, amb un jovent cada vegada més compromès i amb una qualitat artística que converteix les representacions en una delícia cultural per a creients i no-creients.
Com vau viure la inauguració de la nova temporada al Monestir de Montserrat?
Després de dos anys de feina, va ser una presentació espectacular amb Passió de Passions. Vam fer 22 escenes que van representar les diferents passions, va ser una mostra de la riquesa que tenim a tot el país de les diferents maneres de vestir, de parlar i d’explicar la mateixa història, i a la tarda vam actuar a la basílica amb música en directe. Un èxit brutal, ple de gom a gom i tot molt rodat.
I aquesta nova temporada 2025, amb quines perspectives l’arrenqueu?
Aquest any, en poder encabir l’inici de temporada en un marc tan especial com el mil·lenari del Monestir de Montserrat, i això ens donava una possibilitat de ressò mediàtic molt gran. Aquest any som 22 passions i l’any vinent ja en serem 23, cada any hem anat millorant d’ençà de la pandèmia també amb col·laboradors i públic. Certament, detectem una embranzida molt potent i sobretot, una transversalitat en el consum de passions, que es veuen tant des del vessant artístic com religiós. Esperem poder mantenir aquesta línia ascendent si les entitats continuen movent bé les fixes, que no en tinc cap dubte. Ara hem tingut un gran impacte a les xarxes socials, tant de la Federació com de les passions, i això ja ho hem notat en els primers espectacles, amb una afluència de públic molt notòria.
Dieu que heu assolit aquesta transversalitat dels espectacles, que transcendeixen el fet religiós. Això us obre a nous públics, per tant?
Sí, totalment. Jo diria que el que més ens ha costat, i estem consolidant, és que la gent vegi les passions també del punt de vista històric i artístic, com anar al teatre a veure qualsevol altra representació. Naturalment, no cal ser creient per gaudir de les passions que tenim al país, els muntatges i la posada en escena són tan espectaculars que transcendeix el fet religiós.
Ens anem adaptant als temps que vivim, i el que abans era un fet religiós des de l’edat mitjana, la sort que tenim és que la gent creient pot anar a veure qualsevol passió i en sortirà satisfet. Però també hem aconseguit fer aquest canvi positiu que és que qualsevol persona es pot sentir interpel·lada a escena des d’un punt de vista diferent. És un gran espectacle visual també, perquè si anem a grans passions com la d’Esparreguera, la d’Olesa o Cervera, trobarem uns muntatges espectaculars amb efectes de so, llum i projeccions. A més, Esparreguera té el plus de la música en directe i la coral, una combinació que atrau qualsevol espectador, creient o no, que surt impactat de l’espectacle. A tot això hi afegim el fet que totes les persones que participem en les passions no cobrem. Jo no diria que som amateurs, sinó que no cobrem, perquè la qualitat dels actors, els tècnics i tot el personal és altíssima.
La tecnologia i els nous llenguatges han entrat de ple en les passions. Però hi ha el risc que acabin desvirtuant-se els espectacles?
El que és clar és que s’ha partit sempre de la base que tenim, i no sortim del relat, si bé juguem amb algunes llicències. Per exemple, amb el llenguatge, s’han feminitzat força les passions, s’ha donat una visió diferent. Fins i tot la passió de Vilanova i la Geltrú ens va fer a la Federació una passió femenina, i femenina no vol dir amb participació de dones, sinó una passió explicada des del punt de vista de les dones que la van viure. I ja ha començat a fer-se en algunes passions. Per exemple, ens hem inventat la mare de Judes, que no apareix a les passions, un punt artístic i de creativitat que no vol dir per exemple que posem una dona a fer de Jesús, perquè Jesús era un home. I si Jesús era blanc, no podem fer que no ho sigui.
Però a les passions hi ha lloc per a tothom, no només per als homes blancs. Com s’han anat obrint les passions als pobles?
Doncs mireu, cada vegada tenim més persones que se sumen al projecte, també persones en risc d’exclusió o en dificultats, que entra i fa de col·laborador com a actor o com a tècnic. I en aquest sentit també estem orgullosos de fer un treball d’inclusió impressionant, que no desvirtua en absolut la passió, perquè partim d’un relat que és el que és. Al marge d’això, cada vegada més la tecnologia ens permet fer espectacles més complets i espectaculars que fan que la representació guanyi més qualitat. Nova tecnologia i nous llenguatges, però sense desvirtuar, aquesta és la clau al nostre entendre.
Creieu que hi ha prou suport de les administracions? Sovint el món associatiu assumeix un rol de manteniment de la cultura popular pràcticament en solitari. És el vostre cas, o reclameu més suport públic per sostenir un element tan potent com són les passions?
Pel que fa a les administracions, van col·laborant, però per desgràcia no tot el que caldria. Penso, sincerament, que no es valora com cal la cultura popular. Pensem per un moment que la cultura popular, les entitats que la sostenen, decidissin prendre’s un any sabàtic. Què passaria al país? Aleshores, les administracions juguen la carta que saben que les associacions tenen i tindran la voluntat de sobreviure i tirar endavant tot i les dificultats. I crec que per això els poders públics no ajuden com ho haurien de fer. El gran problema és que l’administració mira si la cultura popular és deficitària, però hauria de fixar-se en el retorn social. Malament anem quan sents alguns polítics dir que la cultura és deficitària. Només cal mirar dades oficials de les subvencions que dona la Generalitat als professionals de la cultura i les que dona als amateurs. La cultura popular no pot tenir beneficis, el que ingresses ho has de reinvertir en millores. Després veus centenars de milers d’euros en ajudes als professionals que penses… doncs si nosaltres no tenim una mínima ajuda per part de l’administració, acabarem caient. La cultura professional fa negoci, nosaltres no en fem! I els teatres d’Olesa i Esparreguera o Cervera, per exemple, són propis, i sense ajuda s’acabaran perdent.
Una altra queixa de les entitats és la burocràcia per aconseguir una petita subvenció. Us trobeu en aquest cas també les passions?
Totalment, una entitat petita que vol demanar una subvenció de 800 euros has de moure una quantitat de paperassa i fer tantes gestions que ja ni la demanen, i van subsistint com poden. Per això entitats petites de cultura popular que van desapareixent, per això també és molt important la tasca de paraigua que mirem de fer les federacions.
Hi ha relleu generacional, al món de les passions?
A Montserrat he tingut la sort de veure totes les passions, i realment hi ha quelcom de màgic. Hem estat xerrant entre tots i la bona notícia és que la majoria de les passions estan rebent noves incorporacions de joves en la part tècnica i la d’actors. Això és a la vegada la garantia que força aviat entraran més joves i anem garantint el relleu generacional. És una gran notícia per a les entitats i per al país.
