Aquest estiu vaig fer una excursió a Torla, al Pirineu aragonès. El poble em va semblar preciós i així li vaig fer saber a la mare de l’hostalera, amb qui vaig tenir ocasió de parlar una estona. “No lo sé…—em va respondre ella, pensativa—. Mucha gente nos lo dice, pero yo siempre he vivido aquí”. Doncs bé, ahir el vespre, just sortir de la presentació del dossier Mirades polítiques, el comentari de la vella va esmunyir-se al meu cervell sense motiu aparent. Un espetec que ves a saber qui o què havia fuetejat. Vaig repassar la converses que vaig tenir amb la quarantena de persones que van omplir l’Espai Vilaweb. No, no havia parlat amb ningú de cases rurals, muntanyes, boscos, pedra seca, ni absolutament res d’aquest camp semàntic. Per què vaig recuperar d’un calaix empolsegat de la memòria una frase tan anodina?
Camí de casa, vaig abandonar la pregunta per refrescar els interessants comentaris de la presentació. Gemma Aguilera, directora del dossier, va constatar que les formacions parlamentàries havien manifestat poc interès per respondre les preguntes traslladades des de la revista Canemàs, on s’ha publicat les respostes. Un menfotisme que va sorprendre la periodista, no debades el Parlament de Catalunya es troba en un procés de sacseig legislatiu: el desembre va aprovar-se la Llei del Foment de l’Associacionisme, i actualment es troben en tramitació la Llei del Patrimoni Cultural Català, la Llei dels Drets Culturals i la Llei del Patrimoni Cultural Immaterial.
El dossier ofereix el posicionament de les formacions en nou matèries que afecten la cultura popular, l’associacionisme i el patrimoni. El qüestionari posa de relleu consensos amplis en interculturalitat, finançament, benestar animal, prestigi social, animació sociocultural i polítiques, i divisió de criteris en els capítols sobre legislació, llengua catalana i drets culturals.
Dafne Muntanyola Saura el tanca amb una anàlisi de les respostes enviades per les formacions. Quan Aguilera va telefonar la sociòloga per intercanviar valoracions, ambdues van coincidir que la cultura popular era percebuda de manera instrumental, al servei d’altres objectius, no pas com un teixit social amb valor per sí mateix. La tònica general? Aportacions generalistes curulles de sintagmes recurrents en el discurs polític (dinamització cultural, cohesió comunitària, escola democràtica, convivència veïnal), però poc concretes i elaborades.
Toni Serés va coincidir amb la Gemma que, malgrat aquesta indefinició, el dossier era un document valuós en la mesura que permet identificar un problema important, com és la manca d’una visió estratègica per l’associacionisme cultural en el conjunt de l’arc parlamentari. En aquest sentit, el director del Canemàs va demanar concebre el document com un mirall des d’on començar a treballar per tal que els partits comprenguin el caràcter prioritari de la cultura popular, i actuïn en conseqüència. Serés va ressaltar que, “en els programes electorals, les propostes sobre cultura popular queden molt diluïdes. El dossier ofereix al lector una visió molt més àmplia”.
Tot seguit, vaig compartir amb el públic les tres mesures més prioritàries a executar segons cada sigla: aprovació de lleis, major coordinació entre administracions, pla d’equipaments locals, descentralització cultural als barris, col·laboració amb els centres educatius, suport a la creació d’arrel, foment del mecenatge, etcètera.
En el debat obert, mitja dotzena d’activistes presents van traslladar les seves inquietuds als dos diputats presents a l’acte: Mario Garcia (PSC) i Francesc Ten (Junts). La majoria d’intervencions van pivotar sobre la relació de l’associacionisme amb el poder polític. No hi van faltar queixes sobre la poca inversió pressupostària—el 2023, les polítiques d’associacionisme cultural un 2,6% del pressupost de la conselleria, percentatge molt inferior a les primeres legislatures—, però també molta autocrítica envers el mateix moviment associatiu per no haver sabut pressionar prou les formacions polítiques i, en ser econòmicament dependents de subvencions públiques, fer massa seguidisme polític. Així va acabar una presentació banyada per un cert desencís per la qualitat de les respostes dels partits que han participat del dossier, però també concebut com una oportunitat per entendre, en paraules de Toni Serés, “que tenim molta feina a fer”.
Aquest matí, just aixecar-me, m’ha semblat entendre perquè vaig recordar el comentari de la senyora de Torla. La dona era incapaç de donar importància a un paisatge que donava per descomptat. Quan passa a formar part del paisatge, la bellesa es torna ordinària i córrer el perill de passar desapercebuda, com els hi va passar als romans que desmuntar part del Coliseu per fer noves construccions. Amb la cultura popular passa el mateix. Les entitats culturals sempre hi som, se’ns dona per descomptades. Per entendre la nostra importància, cal intentar imaginar una Catalunya sense bandes, pessebristes, diables, castellers, esbarts, sardanistes… Sense el TNC el teatre català estaria amputat, però sense el teatre associatiu directament moriria. Les entitats som un eix constitutiu de la societat catalana, pràcticament inherent a ella, i paradoxalment, aquest fet ens invisibilitza.
Les administracions prioritzen les inversions a indústries i grans equipaments, no pas a les entitats i el patrimoni immaterial; en altres paraules, a productes de consum enlloc de pràctiques culturals. És hora que la cultura popular reivindiqui el seu caràcter estratègic. Som l’esquelet i els músculs del cos cultural català. Estem amagats sota la pell, però sense nosaltres és impossible caminar.
