L’antropòleg Lluís Bellas és el coordinador del dossier ‘Museu social i patrimoni immaterial: més enllà de les Cases de la Festa’, publicat en el Canemàs 28. En aquesta entrevista es mostra crític amb la compartimentació de les polítiques patrimonials i la manca d’un plans estratègic per la salvaguarda de les expressions immaterials. De moment, ja s’han confirmat tres presentacions del dossier: dijous 23 de gener (19.30 h) a La Casa dels Entremesos de Barcelona (Plaça de les Beates, 2); dimecres 29 de gener a la Casa dels Gegants de Lleida (avinguda de Blondel, 64) i divendres 7 de febrer (19 h) a l’Auditori de Cervera (carrer Major, 66).
Quina visió panoràmica li queda sobre el rol de les Cases de la Festa al nostre país després d’analitzar i completar l’anàlisi que els autors fan en els diferents articles del dossier?
Fa molts anys que ho estudio. I de fet estic fent una tesi doctoral sobre el tema. Igual que amb la bombolla immobiliària, hi va haver una bombolla amb els centres d’interpretació i cada població va crear el seu equipament o va projectar un tipus d’equipament. Amb la crisi, els centres d’interpretació van caure, però les Cases de la Festa va continuar, perquè al darrere hi ha entitats culturals més enllà d’un ajuntament o d’una empresa privada. Però els equipaments són molt diferents, no hi ha un model únic que es pugui aplicar, de manera que cada població, a través de la seva manifestació de cultura popular, ha anat fent el seu model.
A dossier queda clar que les Cases de la Festa tenen una funció que transcendeix la purament expositiva.
Hi ha la necessitat d’exposar i mantenir, conservar, una sèrie d’imatgeria, una sèrie d’objectes, però a més de conservar, exposar, però a més, s’han anat treballant altres temàtiques, com també de recerca investigació en l’àmbit amateur, una recerca que, per cert, està oblidadíssima a la universitat. Penso que les Cases de la Festa són també un focus de resistència cultural. Per exemple, a Barcelona, una Casa dels Entremesos a Ciutat Vella, totalment gentrificada, trustificada, que un raconet, no massa molt visible, dintre del recorregut del turista, és excepcional.
Són focus de resistència cultural, però també deixeu clar al dossier que tenen una funció de salvaguarda del patrimoni immaterial. I les administracions, quin rol juguen en aquesta preservació?
El problema és que no hi ha política, ni idea de com fer política en patrimoni immaterial. Altres àmbits de patrimoni tenen plans, projectes, plans estratègics, plans de foment, igual que qualsevol altre tipus de política pública. Però en cultura popular no hi és.
A què ho atribueix?
El problema es remunta a la fundació del Departament de Cultura. Hi havia un debat internacional que no era clar cap a on s’havia d’anar amb la cultura popular i el patrimoni etnològic, tots aquests conceptes encara estaven molt tendres i no hi havia una política internacional. Aquesta mancança també es va reflectir a Catalunya. I es van crear dos models paral·lels, o tres fins i tot. Per una banda, patrimoni artístic cultural i geològic, per una banda, i de l’altra, cultura popular. Però cultura popular dividida d’entre dos conceptes, cultura popular i patrimoni etnològic. Quan tens tants conceptes no acabes fent res. S’han de posar totes les peces sobre la taula, triar i decidir. I sobretot, falta diàleg entre museus, i entre museus i administracions. I els polítics i administracions com Diputacions, Ajuntaments, Consells Comarcals també haurien de dir la seva de com volem fer aquesta política pública.
Més enllà de les associacions de cultura popular, quin paper han de tenir, a parer seu, els ciutadans, en la preservació de les Cases de Cultura?
Tinc clar que les Cases de la Festa s’haurien de vincular a la nova política de museus i centres patrimonials de la Generalitat. És un pas per començar a entendre les Cases de festa com un centre patrimonial o un museu més. Amb les categories que la llei i la legislació nova que s’està plantejant decideixi, però el que no podem fer és ignorar-les dins de la política pública. Si no hi ha una política general de patrimoni immaterial vinculada a tots els sectors, al final el ciutadà no sap o no té manera d’interactuar amb aquests espais més enllà de visitar-los. A banda de les administracions, és interessant que aquests equipaments no només siguin gestionats directament per entitats culturals, sinó que aquestes entitats culturals tinguin el suport de tècnics. Tècnics que dinamitzin, que facin que això sigui un museu viu del segle XXI. Un museu en el qual la gent s’impliqui, i, però a això necessitem recursos humans per dinamitzar aquest espai.
Les administracions han deixat de la mà de Déu les Cases de la Festa?
Sí. En època del conseller Lluís Puig es va prendre el compromís d’obrir un debat i una política vinculada, però no es va arribar a fer. L’error històric ha estat no vincular-lo amb la resta d’equipaments culturals del país. I a més, dins de la mateixa Direcció General de Cultura Popular també hi ha una xarxa d’equipaments de cultura popular, que és l’Observatori de Patrimoni Etnològic i Immaterial. És a dir, les Cases de la Festa no formen part de la política pública d’equipaments culturals, una exclusió que afecta els recursos humans i econòmics. Al capdavall, les úniques institucions que s’han cregut una mica les Cases de la Festa han estat els museus d’etnologia. Les administracions superiors ni saben que existeixen, perquè tampoc s’han fet estudis més enllà del que estem publicant a partir del dossier de Canemàs i el que es publicarà a través de la meva tesi doctoral.
Coneguda aquesta realitat de les Cases de la Festa, quins són els principals reptes que afronten per sobreviure i per consolidar-se?
S’ha de bastir una política pública que inclogui no només els centres de cultura popular dedicats a les festes. En aquest dossier ens centrem en les festes, però si anéssim a tots els tipus de cultura popular, tindríem equipaments molt semblants i amb problemàtiques també particulars que podrien treballar en xarxa. Cal treballar en plans, en projectes, en trobades entre uns equipaments i uns altres i decidir de forma col·legiada una forma de tirar endavant. Penso en la creació d’algun tipus d’organisme en xarxa que les uneixi a universitats i administracions públiques, i a partir d’aquí, començar a crear projectes comuns.
Té al cap algun projecte que pogués respondre a aquestes necessitats?
Calen recursos humans, supervisions, assessoraments… Per exemple, no hi ha cap museu nacional que pugui treballar la cultura popular? No dic que s’hagi de crear un museu nacional de cultura popular, però potser dels museus que ja tenim, museus nacionals, o que ho volen ser, potser el Museu Nacional d’Art de Catalunya hauria d’afegir el ‘de cultura popular’ els seus objectius. És més fàcil afegir funcions a equipaments que ja tenim que no crear-ne de nous. Si llegim entre línies el dossier de Canemàs, veurem que la gent que està a les administracions té prou mà per començar a mobilitzar nous projectes.
