Àngels Travé és tècnica en desenvolupament
rural, patrimoni i turisme. Des d'aquesta experiència laboral, i també
com a membre de l'Institut d'Estudis Penedesencs, ha pensat a bastament sobre
la importància que té la preservació de patrimoni en el desenvolupament d'un
territori. Travé compartirà les seves reflexions a la jornada Miralls, que se celebrarà el 16 d'octubre en el marc de la
Fira Mediterrània de Manresa.
Què entenem per patrimoni cultural immaterial?
La definició de la UNESCO és prou àmplia, però com podem visualitzar aquesta
idea?
La Convenció per a la Salvaguarda del
Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO (París, 2003) conté la
definició oficial de la qual en podem destacar els elements essencials.
S’entén per “patrimoni cultural immaterial” els usos, les representacions,
les expressions, els coneixements i les tècniques que les comunitats, els grups
i, en alguns casos, els individus reconeguin com a part integrant del seu
patrimoni cultural. També, que aquest patrimoni es transmet de generació
en generació, és recreat constantment per les comunitats i els grups en funció
del seu entorn, la seva interacció amb la naturalesa i la seva història, els
infon un sentiment d’identitat i continuïtat.
A Catalunya s’ha classificat aquest patrimoni
en set categories. Quines són?
Les categories per mi són la manera més clara
de visualitzar i recordar quins elements defineix la UNESCO com a patrimoni
immaterial. Són com calaixets on guardar aquests elements patrimonials.
La Declaració de la UNESCO, diu que el patrimoni cultural immaterial es
manifesta en particular en els àmbits següents: a) tradicions i expressions
orals, incloent-hi la llengua com a vehicle del patrimoni cultural
immaterial; b) arts de l’espectacle; c) usos socials, rituals i actes
festius; d) coneixements i usos relacionats amb la naturalesa i l’univers; i e)
tècniques artesanes tradicionals. Detalla en total cinc àmbits.
Els estats, en aprovar les seves lleis, han
convertit aquests cinc àmbits de la Convenció en categories i alguns estats els
han ampliat. En concret Espanya ha aprovat (BOE 2015) vuit categories, els cinc
àmbits de la UNESCO més: f)gastronomia, elaboracions culinàries i alimentació;
g) aprofitaments específics dels paisatges naturals; h) formes de socialització
col·lectiva i organitzacions; i i) manifestacions sonores, música i dansa
tradicional. A Catalunya, la Generalitat va aprovar set categories, no va
incloure la categoria g) aprofitaments específics dels paisatges naturals.
Altres estats, per exemple Colòmbia, els seus
inventaris contemplen 13 àmbits. Penso que aquestes diferències a l’hora de
classificar els elements de patrimoni cultural immaterial podrien dificultar
els treballs comparatius entre països i les estadístiques.
Queda clar que el patrimoni immaterial està
determinat també pel paisatge i l’entorn. Això fa que cada terra tingui unes
característiques específiques, si bé els llaços culturals poden permetre que
aquest patrimoni traspassi fronteres?
Per mi sí. Ho faciliten els llaços
culturals i especialment la mobilitat de les persones i els fluxos migratoris.
El patrimoni cultural immaterial viscut forma part de la identitat de l’ésser
humà i viatja amb ell. Aquest patrimoni es pot recrear de manera individual o
de manera col·lectiva en la comunitat on s’ha desplaçat a viure. Penso que aquest
és un debat interessant, el patrimoni cultural immaterial d’aquestes comunitats
ha de formar part de l’inventari d’un territori? Quan el podem considerar
patrimoni de la societat receptora? Com a exemple, a l’Inventari del
Penedès s’ha inclòs un fitxa amb la Festa de la Virgen de la Puerta a
Vilafranca del Penedès, precisament com a plantejament d’aquest debat.
La UNESCO insta els estats a salvaguardar
aquest patrimoni. És un patrimoni més feble que el material, també potser
perquè s’ha trigat molt més a intervenir per preservar-lo?
És un material feble precisament perquè la seva essència és immaterial, és a dir, no és un element físic, no el podem tocar. Per tant necessita una protecció especial i un primer pas per la seva salvaguarda és inventariar-lo. És important saber quins elements de patrimoni immaterial tenim al nostre entorn. La Convenció de la UNESCO entén per “salvaguarda” les mesures encaminades a garantir la viabilitat del patrimoni cultural immaterial, incloent-hi la identificació, la documentació, la investigació, la preservació, la protecció, la promoció, la valoració, la transmissió (bàsicament mitjançant l’ensenyament formal i no formal) i la revitalització d’aquest patrimoni en els seus aspectes diversos. Potser sí que s’ha trigat massa a preservar-lo, però ara tenim la Convenció i cal posar recursos per a la seva salvaguarda.
De fet, la llei de patrimoni de Catalunya és
de l’any 1993. No recull aquesta salvaguarda de forma concreta, perquè els
primers inventaris de la UNESCO són posteriors. Com caldria reformar aquesta
llei?
La llei de patrimoni de Catalunya caldria
actualitzar-la, ja que la societat ha canviat i és ben diferent de la de
l’any 1993. Segur que els canvis es farien en els àmbits que ja contempla la
llei i que caldria incloure el concepte de patrimoni cultural immaterial. En
aquest sentit, el Govern de la Generalitat va aprovar, el gener de 2017,
la memòria preliminar de l’Avantprojecte de llei del patrimoni cultural
immaterial català i de l’associacionisme cultural. Però no s’ha continuat
el procediment.
El paper dels centres d’estudis i de les
entitats que mantenen viu el patrimoni és clau. Però el suport de les
administracions és també vital. S’ha d’establir aquest triangle? A Catalunya ja
es fa aquesta feina, oi?
És molt important el paper dels centres
d’estudis locals especialment per la recerca que fan del patrimoni cultural.
També és clau el paper de les entitats per mantenir viu aquest patrimoni.
Aquestes tasques necessiten del suport de les administracions. A Catalunya
tenen aquest suport però s’hauria d’anar més enllà i hauria de ser més estable.
Que la recerca, les accions, les activitats culturals i de patrimoni depenguin
de la concessió de subvencions que poden variar anualment, provoca molta
incertesa en les entitats que presenten els projectes i una gran dificultat per
l’elaboració de projectes a mig o llarg termini. També seria interessant
incorporar el suport de les empreses, fomentant el mecenatge.
En tot cas, ha de ser una expressió viva i que
es recreï a la societat perquè es consideri patrimoni?
Sí, ho deixa molt clar la convenció de la
UNESCO, ha de ser patrimoni viu, “és recreat constantment per les comunitats i
els grups”. A l’hora de fer els inventaris s’ha plantejat: i si un
element patrimonial no es recrea en moment de realitzar la identificació però
és viu en el record de les persones grans? S’ha decidit incloure’l als
inventaris, per exemple la tècnica de la pedra seca al Penedès. Es coneix
gràcies a les explicacions d’homes d’edat molt avançada que van fer
construccions de pedra seca. Inventariar aquesta tècnica forma part de la
seva salvaguarda i una oportunitat de recuperació.
Què és té en compte a l’hora d’inventariar,
documentar i preservar aquest patrimoni?
Es tenen en compte els aspectes que es
detallen en la Convenció. Ha de ser un element de patrimoni cultural
immaterial, que es transmet de generació en generació, que és recreat
constantment per les comunitats o els grups en funció del seu entorn, la seva
interacció amb la naturalesa i la seva història, que els infon un sentiment
d’identitat i continuïtat i contribueix, per tant, ha de promoure el respecte a
la diversitat cultural i la creativitat humana.
És condició que la comunitat s’identifiqui amb
aquest patrimoni?
Imprescindible. No cal que sigui tota la
comunitat, però sí que hi hagi un col·lectiu de persones que mantinguin viu
l’element patrimonial. Ho diu molt clar la Convenció, aquest patrimoni a
les comunitats “els infon un sentiment d’identitat i continuïtat“.
Es fa prou recerca al país sobre aquest
patrimoni?
Fins ara s’ha fet molta recerca, especialment
per part del centres d’estudis locals i investigadors universitaris, però
molts dels treballs no s’han fet des del punt de vista del patrimoni cultural
immaterial, aquest patrimoni hi és present però es dona més importància al
patrimoni material. Per exemple, en la realització de l’Inventari del
Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès hem vinculat a la fitxa de l’element
inventariat la bibliografia existent i l’hem trobat però molt dispersa.
L’Inventari és també una oportunitat d’agrupar la recerca i facilitar-ne
la seva accessibilitat.
Quin és l’estat de salut d’aquest patrimoni a
casa nostra? Hi ha elements que estiguin amenaçats de desaparèixer?
Hi ha un patrimoni cultural immaterial que
gaudeix de molt bona salut i reconeixement, com per exemple els castells, la
Patum, les festes..., però hi ha molts elements de patrimoni immaterial,
especialment als pobles, que s’han conservat per transmissió generacional i que
a poc a poc van desapareixent. Algunes manifestacions musicals, per
exemple la Missa de Pastors de la Llacuna, que es canta durant la Missa del
Gall, pel cor parroquial que està formant per persones grans i hi assisteixen
molt poques persones a la Missa. Un altre exemple, són els tocs manuals de
campana, amb la desaparició de l’ofici de campaner i amb l’automatització dels
tocs s’està perdent aquest ric patrimoni cultural immaterial de forma de
comunicació.
El fet que un patrimoni immaterial estigui
catalogat i reconegut per la UNESCO és un impediment perquè aquest es pugui
revisar i actualitzar? Per exemple, les falles del Pirineu, hi ha el debat
sobre la participació de les dones en les baixades... Què en penses?
Penso que el reconeixement i la catalogació no
és un impediment per la seva evolució. Precisament pel que diu la Convenció que
és un patrimoni viu i que és recreat contínuament. Per a mi és molt important
el paper que han tenir les entitats que el mantenen viu a l’hora d’incorporar
canvis. Les societats evolucionen i van incorporant elements i adaptacions a la
manera de viure. En aquest sentit, la Convenció de la UNESCO també diu
que es tindrà en compte únicament el patrimoni cultural immaterial que sigui
compatible amb els instruments internacionals de drets humans existents i amb
els imperatius de respecte mutu entre comunitats, grups i individus i de
desenvolupament sostenible.