L’Associació Catalana de Puntaires se suma a la celebració del Mil·lenari del monestir de Montserrat amb l’exposició ‘Montserrat inspira’, que es podrà visitar a partir del 29 de març i fins al 9 de maig al monestir, oferint un recorregut per com ha interpretat la punta contemporània la muntanya més emblemàtica de Catalunya. Presentarà una trentena de peces procedents de la mateixa associació, de col·leccions particulars i de nova creació. En parlem amb la presidenta de l’entitat, la Rosa Maria Povencio.
En un marc molt potent, com és el monestir de Montserrat, que enguany celebra el mil·lenari, el visitat podrà gaudir d’una mostra d’art excepcional, l’exposició de puntes ‘Montserrat inspira’. Quin és el missatge principal que voleu transmetre, més enllà del gaudi de contemplar les peces exposades?
Volem canviar la imatge que la societat té de la punta. Quan parles de puntes, la gent pensa en les seves àvies, o et diuen que a casa tenen unes estovalles o un joc de llit de les àvies. Sempre són peces d’aixovar domèstic, però avui la punta ha perdut aquesta funcionalitat d’aixovar i ha passat a ser un guarniment d’art, nosaltres pintem amb fil. I és aquest canvi d’imatge el que portem a Montserrat. Hi haurà peces antigues, com un vestit de bateig i un vestit de núvia, un vestit de primera comunió, un rosari, la tapadora d’un llibre, però també hi haurà una visió molt innovadora de cap a on va la punta avui, la punta innovadora. Fa dos anys que treballem en aquesta exposició, hem fet avançar la punta fins als nostres dies implica dissenyar nosaltres, perquè només teníem dissenys clàssics. Les puntes no es fan en quatre hores, i pensar i tenir la idea de vegades és el que costa més. Després hem de triar materials que ens permetin representar allò que volem. Per exemple, la muntanya de Montserrat. Es pot fer en pla, o en relleu utilitzant diferents materials, però podem representar-la amb una esfera. Han anat a buscar pedres grans a la platja, que les han posat en vertical, i entremig, puntes que també representen l’herba.
Vostè parla no només de canviar el concepte de les puntes, sinó introduir un seguit de pràctiques innovadores i de materials que van molt més enllà del fil. Parla d’una autèntica revolució.
Sí, perquè no tenim fronteres, ni en els materials ni en la creació. Tant treballem amb una corda com amb una llana, fibres artificials, filferro… no hi ha límit, el límit és només la imaginació de la puntaire. Una cosa tan bonica com la boira de Montserrat, com la representa una puntaire? Amb cotó fluix molt estirat perquè es vegi més translúcid, és una idea d’una puntaire que es podrà veure a l’exposició. De fet, serà una exposició trencadora que farà notar que les puntes són art autèntic. Hem fet una autèntica revolució amb les puntes i volem mostrar-ho a tothom. Per un quadre d’en Miró pagaràs quatre milions d’euros, però les puntes també són art.
Vostè diria que les puntes són un element de la cultura popular prou valorat?
No, gens. Molta gent encara no veu en les puntes una expressió d’art. Jo vaig deixar el món de la punta per estudiar i treballar, i quan hi vaig tornar, vaig descobrir que ja no era allò que jo feia, era una altra cosa molt diferent, i això és el que enganxa, veure que pots fer coses que mai no hauries imaginat que podies fer. Ara bé, socialment hi ha una gran invisibilització de les puntes, no està en l’ambient de la societat perquè la imatge de la punta s’ha quedat fòssil, i això és justament el que volem revisar amb l’exposició i fer visibles les puntes del segle XXI.
Hi ha un altre detall que sobtarà el visitant de l’exposició. Algunes puntes es podran tocar. Per què?
Certament, hem deixat sense emmarcar les puntes contemporànies perquè no tinguin vidre al davant. I ho hem fet perquè segur que més d’un visitant voldrà tocar-ho perquè pensarà que no pot ser real. Doncs que ho toquin i gaudeixin. Hi ha peces que no es podran tocar perquè cal preservar-les com a peces antigues que són. Però tota la punta contemporània permetrà tenir una experiència tàctil i activar tots els sentits davant del que clarament són obres d’art. Es podran admirar tots els detalls de molt a prop, rere els quals hi ha moltes hores de treball i moltes hores de pensar com aconseguir-ho.
Quin arrelament tenen les puntaires a Catalunya? Si demanem a la gent que diguin dues expressions de cultura popular, probablement diran castells i sardanes, o gegants, però les puntes no estaran al capdavant. En canvi, tenen una gran rellevància en l’imaginari de la cultura popular i en les històries familiars.
Les puntes no són pas minoritàries, podem tenir unes dues-centres trobades de puntaires cada any, on hi ha unes 100 persones en cadascuna. El que passa és que si vas a una trobada de puntaires, el que passa normalment és que et trobes puntes molt simples, hi ha poca tècnica nova. I això fa que la gent continuï tenint la imatge que les puntes són una cosa antiga.
Què fa l’Associació Catalana de Puntaires per consolidar aquesta “revolució” de què parla vostè?
Fem classes per ensenyar noves tècniques, i també difonem el nostre tarannà arreu on anem. Hem anat a Eslovàquia a una exposició de puntes de col·leccions particulars que va ser molt trencadora. Aquest any tenim diversos viatges programats que ens serveixen per internacionalitzar les nostres puntes i al mateix temps, empeltar-nos de les puntes que avui dia es fan a Europa. Perquè si tu veus la punta contemporània que fem aquí i la que fan a Eslovàquia, són les mateixes des del punt de vista tècnic, però amb versions diferents.
Quin fons custodia l’Associació Catalana de Puntaires?
Custodiem molta punta antiga però també contemporània. Aquí tenim peces molt interessants, fins al punt que una d’elles va estar tot un any a Alemanya en una exposició. És un fet molt important, però ningú se’n va fer ressò, perquè la punta no fa soroll, i és una pena. No és una qüestió de quantitats sinó de qualitat, i en això també treballem des de l’Associació. El nostre fons està format per puntes històriques de totes les èpoques i teixits, també tenim puntes absolutament modernes i donacions. Curiosament, donacions de peces precioses que fan els familiars, que no ho volen. Això ens indica també el poc valor que es dona a les puntes.
