“Catalunya som un país de sopes”. M’ho explica la historiadora Judit Pujadó, autora de Catalunya bull. El llibre de les sopes, els ranxos i les escudelles populars (edicions Sidillà), on recull cinquanta pobles i ciutats que treuen les calderes o els perols al carrer per cuinar àpats de cullera i repartir entre els veïns i visitants. Es fan tot l’any, però Catalunya bull especialment al Carnaval.
Aquest cap de setmana de màscares i disbauxa, trobarem escudelles, ranxos i brous a una quinzena de municipis, i moltes més, el dia 17, coincidint amb el Dimarts Gras. Hi ha calderades als pobles costers, a les viles pirinenques i moltes al voltant del riu Ter; hi ha sopes recuperades o renovades a partir dels anys 1980, però d’altres considerades “històriques”, és a dir, que poden acreditar més de cent anys d’antiguitat, documentades, i que no han deixat de fer la seva festa, excepte en moments puntuals com els anys de guerra. Entre aquestes últimes trobem les que es preparen a Capmany, Castellterçol, Ponts, Verges, Vidreres, Montmaneu, Rialp, Talarn i Isona Albons (a més de La Seu d’Urgell o Gelida, que les fan en altres dates), sota l’aixopluc de la Federació d’Escudelles Sopes i Ranxos Històriques de Catalunya (FERSHC), que treballa perquè aquesta tradició tingui un reconeixement més gran.
Una tradició més que centenària
La tradició de les sopes i ranxos populars tenen arrels molt antigues: hi ha documentació des del segle XV, tot i que en molts casos rastrejar la història és difícil perquè aquesta documentació s’ha perdut. Pujadó explica el seu origen serien les sopes de pobres de l’edat mitjana o d’edat moderna, quan, just abans del dejuni de Quaresma, l’església o els senyors feudals oferien uns àpats als més necessitats. Però a principis del segle XX i la societat canvia i ja no és ben vist l’espectacle “del capellà beneint i els rics servint un plat d’escudella a la gent pobre fent cua i les sopes de pobres passen a les sopes del poble, perquè és la gent del poble qui s’encarrega de fer la plega d’aliments, de netejar els perols, encendre el foc i cuinar-los”. És aquest canvi el que fa que aquestes sopes populars “continuïn vigents i vives avui dia, i que siguin multitudinàries”, afirma la historiadora
Festes multitudinàries
Que les festes són multitudinàries és ben cert si un s’apropa al Ranxo de Ponts, on l’any passat, que feia 150 edicions, va batre el rècord amb més de dotze mil racions, i per enguany espera xifres, o a Castellterçol, que reparteix prop de sis mil tastets d’escudella.
També a Vidreres la festa serà gran: dimarts dia 17 cuinaran trenta peroles de cent litres, que serviran per repartir prop de deu mil racions, explica Elena Gómez, que des de l’any 2012 forma part de la Comissió del Ranxo. En aquesta localitat de la Selva la festa comença de fet un parell de dies abans, amb la recollida dels ingredients per les cases del poble i l’endemà, per les cases de pagès. El dimarts, el dia central, a les sis del matí ja s’encén el foc i es posa a bullir l’aigua a les peroles que omplen la plaça de Lluís Companys. Per amenitzar l’espera, durant el matí hi ha sardanes i a migdia es fa la subhasta amb els aliments que han sobrat de la recollida. A les dues arriba el moment més esperat, el tastet oficial i el repartiment del ranxo, just abans del dinar popular.
Una recepta per a cada poble
Moltes de les sopes i ranxos comparteixen aquest ritual de preparació, des de la plega dels ingredients per les cases fins al fet de cuinar-los en un espai públic, perquè la festa és sobretot “un moment de trobada i de celebració de tot el poble”, explica Pujadó. Una altra característica comuna és que àpats molt contundents, tant que “es diu que si tombessis les peroles les sopes no caurien”. Però cada poble té la seva pròpia recepta i les seves peculiaritats. En alguns indrets, com a Vidreres, hi afegeixen un sofregit (fet amb ceba i tomàquet, alls, pebre vermell i negre i moscatell) i que els ranxers asseguren que és la clau; a Albons no cuinen sopa sinó una arrossada; a l’escudella d’Isona l’anomenen Guixa, perquè antigament es feia amb aquest llegum; a Castellterçol a la caldera hi posen carns, arròs i fideus però cap llegum, hortalissa o verdura, i a Caldes de Montbui s’estalvien feina agafant l’aigua de la Font del Lleó, que surt a més de setanta graus.
Promoció de la festa
A Vidreres, aquest any han editat el Conte de Ranxo, un àlbum infantil amb textos de Glòria Clapès i il·lustracions d’Àlex Alegre, amb la idea “que es pugui tenir a casa i també es pugui treballar a les escoles”, explica Elena Gómez. La Comissió del Ranxo fa temps que treballa amb els centres educatius perquè “els nens visquin la festa des de petits”: abans del conte van elaborar una auca i una cançó infantil, i els alumnes de sisè de primària de les escoles del municipi participen en un concurs per dissenyar el Plat del Ranxo de cada edició.
“Per garantir la continuïtat de la festa és molt important trobar un equilibri entre tradició i innovació perquè la festa no quedi antiquada”, apunta Gómez. Per això, també organitzen una exposició (que a partir d’ara serà permanent tot l’any, en el local en la Llar de Llar de Jubilats) i tenen la figura del ranxer itinerant, que dona oportunitat a tothom que vulgui participar de la festa de forma activa sense pertànyer a la comissió: per optar-hi, la “llista d’espera ja arriba fins a l’any 2040. El relleu està assegurat”.
El paper de les dones en les sopes
Elena Gómez és una de les quatre dones que formen part de la Comissió del Ranxo, formada per una vintena de persones. El cas de Vidreres no és especial, perquè les sopes han estat tradicionalment cosa d’homes. Potser perquè calia fer tasques pesades, com anar a buscar llenya, fer foc o carregar i descarregar les peroles, però també perquè el carrer ha estat sempre masculí.
La situació segueix sent desigual però des de la FERSHC, a través de la comissió lila, creada el 2022, treballen per fomentar el paper de la dona en aquesta tradició. Gómez, que és també portaveu de la comissió, explica que en el marc de les trobades anuals han organitzat xerrades i enquestes per saber el nombre de dones a les entitats i a les juntes, per tal de “conscienciar i ensenyar referents perquè les colles s’animin a incorporar-hi dones”. De fet, els últims anys les dones han agafat pes a llocs com Montmaneu, Verges o a Capmany, on el ranxo el fan majoritàriament cuineres.
Per la seva recent maternitat, Gómez ha hagut de baixar la seva implicació en la federació i en el Ranxo, i per això creu que ara una altre repte de les entitats “és com acompanyar les dones quan són mares perquè no hagin d’abandonar l’activitat associativa”.
