Aquest dissabte 8 de novembre el món del foc festiu té una cita a Barcelona: la presentació de la Xarxa de Balls de Diables de Catalunya, un nou espai que vol treballar per preservar i divulgar els balls de diables, un model minoritari i molt menys conegut que les colles de diables i correfocs. La Xarxa neix amb dotze balls de diables d’arreu de Catalunya (els balls de diables de Barcelona-Revenedors, el de Cervera-Carranquers, el de Ribes Colla Jova o de Vila-seca, etc.), però la seva voluntat és aglutinar el màxim nombre d’entitats. L’acte de presentació serà a les 18 hores a la capella de Santa Àgata, i després hi haurà una cercavila de foc des de la plaça del Rei fins a la plaça de Sant Jaume, on es farà una encesa conjunta. Hem entrevistat Eloi Alcaide, el seu responsable Institucional.

Neix fruit d’un llarg procés de converses informals que tenim persones de diversos balls de diables que ens anàvem trobant a diferents sortides arreu del país, en les que comentàvem que trobàvem a faltar dins la Federació de Diables i Dimonis de Catalunya un espai propi que ens servís de paraigües.

Dins la federació, i en general arreu del país, el model de balls de diables -o el que coneixem com a model tradicional- és molt minoritari en comparació amb els models moderns de colles de diables, de grups de foc, etc. Els balls de diables som una quarantena dels cinc-cents socis que formen part de la federació, i vèiem que no tenia sentit que promovem o defensem aquest model històric sense tenir un espai en comú.

Fa un any i mig aquest procés es va concretar reunions més regulars per analitzar més seriosament quins problemes o mancances teníem o quines necessitats i què podíem fer.

Vam convenir que el més adequat era crear una secció només de balls de diables dins la federació, perquè aquesta té una capacitat d’obrar molt gran, tant en l’àmbit pressupostari com pel que fa a l’accés a espais de debat on ja en forma part, de grups d’interès, etc. La seva estructura ja té 25 anys, i pensem que això es pot aprofitar. També coincidíem que la federació podia fer més, estava massa aturada, i nosaltres podíem ser un revulsiu per impulsar els balls de diables.

Tenim dos objectius principals. Primer, preservar els balls de diables. Segon, explicar i divulgar públicament sobre què som i què ens diferencia de la resta de models. La intenció és que una persona que va a una festa major o a una cercavila de carrer pugui entendre i diferenciar el que està veient, per què hi ha uns personatges o per què no hi són i què signifiquen.

A banda d’aquests dos, també volem ajudar o acompanyar aquelles entitats que puguin haver perdut aquest model i el volen recuperar, i a aquelles colles de diables que el vulguin adoptar. I el quart objectiu és més pragmàtic: oferir un espai on trobar-nos, ajudar-nos, crear sinergies, veure les necessitats que uns tenen i com les han resolt els altres. 

Aquí es va arribar al final de la dictadura amb molt pocs balls de diables vius. A finals dels anys setanta i sobretot en els anys vuitanta, quan hi ha el boom de la cultura catalana i es comencen a recuperar o crear elements de cultura popular a tot el país, el model que es popularitza o s’estén més ràpid és el de la colla de diables, molt condicionat o influenciat per la creació del correfoc de Barcelona.

Sí hi ha poblacions –especialment a la zona del Camp de Tarragona, Penedès, Anoia, o Garraf, on històricament hi havia hagut balls tradicionals que recuperen o adopten aquest model–, però la majoria de poblacions opten per les colles de correfoc.

Un altre motiu pot ser la falsa idea que les colles de diables són més festives. Si la divulgació o explicació dels balls de diables no s’ha fet bé, quan vas a veure un ball de diables de participació individual, com el que es fa al Camp de Tarragona, on els diables caminen, no salten, no persegueixen la gent, en comparació amb una colla de diables que juguen amb el públic, aquesta segona opció et pot semblar molt més divertida. O el mateix passa entre un ball amb tres tabals tradicionals, amb un so més fluix i un toc marcial, i una colla de diables amb batucada. Aquest desconeixement ha propiciat que es tingui la falsa creença que les colles de diables són més festives.

Hi ha unes característiques comunes a tots els balls de diables. Per exemple, no veurem mai un ball de diables amb un calçat que no sigui el tradicional d’espardenyes o amb una vestimenta que no sigui la pròpia d’un ball de diables. Tindrà una manera d’actuar amb un punt de dansa i sempre un acompanyament musical tradicional, que vol dir tabals tradicionals, fets amb pell, corda de cànem i amb un toc més o menys marcial.

Després, existeixen unes característiques especials en funció de si el ball segueix el model que anomenem militar o el model de participació individual. El primer, que és majoritari, té uns personatges principals (Llucifer i la Diablessa, l’Arcàngel Sant Miquel, etc.) que escenifiquen un ball parlat; el seu origen està en les processons del Corpus i en els entremesos que representaven l’episodi bíblic de l’expulsió dels àngels rebels. Aquest model incorpora progressivament la pirotècnia, que al llarg del temps ha guanyat protagonisme, però el tret distintiu és aquest ball parlat.

En canvi, en el model de participació individual propi del Camp de Tarragona trobem també dansa tradicional, vestimenta i tabals tradicionals, però no hi ha ball parlat. Per tant no hi ha personatges principals, els diables surten amb la seva pròpia indumentària i les seves carretilles.

Ara som dotze balls, que som els que hem tirat endavant el projecte. Abans d’acabar aquest procés ja hem tingut sol·licitud d’altres balls interessats, però ho hem hagut d’ajornar fins a la presentació de dissabte. La voluntat és créixer i poder aglutinar el màxim nombre de balls de diables.

Entre aquests, hi ha ball de diables històrics que –excepte en períodes de guerres o pandèmies– no han deixat mai de sortir, com són el Ball de Diables de Sitges o el de Ribes, que s’han mantingut de forma ininterrompuda des de fa més de cent o setanta-cinc anys, respectivament. Tenim balls recuperats en poblacions on antigament havia hagut aquesta tradició però s’havia perdut, com és el cas del Ball de Diables de Barcelona-Revenedors. I també tenim balls creats en el segle XXI en zones on no hi havia aquesta tradició.

Des de la Xarxa insistim en aquest punt: no ens importa l’antiguitat d’una entitat sinó la manera de fer. En una població on no ha existit mai ball de diables, pot haver-hi un? És clar que sí. Per què no pot crear-se un ball de diables i sí una colla de diables? Segurament crear un ball de diables implica més temps, més recerca, però es pot fer perfectament, i la voluntat de la Xarxa és acompanyar i ajudar en aquest procés.

En el nostre cas, un punt clar és que en totes les nostres colles el paper de la dona és exactament igual que el de l’home. No hi ha cap cas en què no hi hagi dones, com sí passa encara en algun ball tradicional que no forma part de la Xarxa. Per exemple, en el meu cas, que represento al Ball de Diables de Vila-seca, des que es va recuperar l’any 1989 sempre hi ha hagut dones, i en un alt percentatge. No ens hem trobat cap sol·licitud d’accés d’un ball de diables que no permeti la participació femenina; si ens hi trobéssim, seria un problema per a la Xarxa, tot i que m’estic anticipant i no crec que això arribi a passar.

Ara, després de la presentació, el primer pas és atrendre totes les sol·licituds que ens han arribat, tant d’accés com d’informació. Crec que ve una època de moltes reunions amb els balls de diables, i aquesta feina ha de ser prioritària. Després, sí tenim diverses idees damunt la taula, tant d’activitats pròpies de carrer com de caire divulgatiu, però prefereixo esperar a la presentació.