El passat dissabte 24 de febrer vaig ser al cementiri del Poblenou, participant a la Festa in Memoriam pel 150 aniversari de la mort del gran Josep Anselm Clavé. Va ser realment un acte festiu que començà amb una cercavila pels carrers del cementiri, encapçalada per la Banda de la Joia de Montjuic. Era tot un contrast escoltar música festiva pels carrers d’aquell antic cementiri, fins arribar davant del sepulcre de Clavé, on Bruno Nájera, el president de la Federació de Cors de Clavé, ens va situar en el context de la fita històrica que estàvem commemorant i donà pas a la vicepresidenta de la Federació, l’Esther Pardo, que ens va llegir un emotiu text de Joan Maragall, publicat un quart de segle després de la mort de Clavé, donant pas al mestre Josep Mut, que ens va anunciar l’estrena de l’òpera que ha composat amb el títol El gran Clavé.

Segurament érem dos o tres centenars de persones, entre elles els components de les corals La Badalonense, la Unió Santcugatenca i la d’Artesans de Gelida –que després intervindrien al Concert Clavé in Memoriam–, quan em tocà pronunciar el discurs de l’acte fent suplència dels representants institucionals que no eren presents.

Calia ser breu i ho vaig ser, malgrat que el dia abans havia acabat de documentar un llarg article sobre la vigència del llegat de Clavé 150 anys després de la mort. ¿Com es pot explicar la intensa vida de Clavé en uns quants minuts, que és l’aconsellable per un discurs a l’aire lliure al bell mig d’una festa funerària? Vaig optar per superar els tòpics que s’han construït entorn una trajectòria admirable. Certament, Clavé va ser el creador de la primera coral de l’estat espanyol, com és cert que va ser un gran compositor i promotor cultural, la seva música i les poètiques lletres que l’acompanyaven van entrar de ple a l’ànima del poble.

Fins aquí el que les successives repressions polítiques van filtrar, fent oblidar l’obra social i l’acció política de qui va ser una figura excepcional. El seu llegat s’ha mantingut superant la repressió contra la primera república, la dictadura del general Primo de Rivera, el trasbals de la Guerra Civil, quaranta anys de franquisme…, tot plegat reduint el moviment sociocultural que ell va impulsar al més pur folklorisme.

Ja és ben curiós que, passat un segle i mig, Clavé sigui el personatge més present a carrers, places i monuments de Catalunya. Potser també és el personatge a qui s’han dedicat més biografies. El franquisme no va arribar a suprimir la seva presència al nomenclàtor de pobles i ciutats, perquè era una figura llunyana, la seva revolució per la cultura semblava desbordada per idees més radicals que el seu republicanisme i socialisme utòpic. Fins i tot el franquisme va utilitzar les seves corals anant -forçades d’alguna manera- a les grans celebracions populistes d’exaltació del règim polític.

Els cors de Clavé van superar els entrebancs de la història mantenint-se vius, refugiant-se en les caramelles que tant agradaven al nacionalcatolicisme, però no van perdre mai l’esperit de superació que els va inculcar el mestre, mantenint-se vives discretament. Era la manera de superar els avatars de la història, com generalment van fer la gent de la cultura popular configurant el que jo mateix vaig definir com “l’altra resistència”, la gent de la qual va ser d’una gran utilitat en tornar la democràcia.

Clavé és el gran impulsor de l’associacionisme popular. Ho va fer juntament amb l’Abdó Terrades, Narcís Monturiol, Ildefons Cerdà, Pep Ventura… i molta més gent destacada, que van lluitar perquè la Il·lustració arribés a les classes populars. No només van ser les societats corals, que sovint amagaven societats obreres i de socors mutus; aquestes van generar ateneus i casinos populars, cooperatives… Tots plegats van ser la corretja de transmissió de la Renaixença que arribà immediatament… A partir d’aquí: les Bases de Manresa, la Mancomunitat, novament la República. El desastre que va venir després no ha pogut fer oblidar la transcendència de l’obra de Clavé. La seva consigna ‘Associeu-vos i sereu forts!’ ha dotat Catalunya d’una xarxa d’associacions i equipaments culturals insòlita en comparar-la amb altres realitats d’arreu del món.

En tot això pensava mentre preparava el breu discurs que em van fer pronunciar davant el monumental sepulcre on reposa Josep Anselm Clavé. És tant el que li devem, que no sé si institucionalment en tenim plena consciència.