La investigació, editada per Manuel Delgado i Romina Martínez, alterna la mirada endògena i exògena a la festa. Els autors defensen que per la majoria de poders públics, encapçalats per la Generalitat de Catalunya, els correbous desvirtuen els valors teòricament constitutius de la catalanitat (diàleg, civisme, moderació...). No encaixen en la construcció d’aquest estereotip, i en conseqüència, generalment es rebutja catalogar-los com a expressió patrimonial. És simptomàtic, en aquest sentit, que les festes amb bous hagin estat l’única expressió de cultura popular explícitament prohibida per les directrius del PROCICAT.

D’altra banda, l’estudi conclou que la creixent popularitat de les festes dels bous s’explica, almenys parcialment, pel rerefons social i polític. Com una reafirmació de la identitat pròpia per combatre les ingerències. Tal com s’apunta en l’Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l’Ebre:

“La qüestió identitària lligada a una manera de celebrar és a les Terres de l’Ebre un factor clau per a la defensa del territori que posa de manifest un històric intervencionisme en la gestió tant de la cultura com dels recursos naturals que, en molts casos, es percep com a exogen. La necessitat d’establir una unitat cultural territorial per defensar dels greuges el territori ha generat un ressorgiment del sentiment de pertinença basat en la defensa de la cultura entesa com a pròpia de les terres de l’Ebre”.

Més enllà del cas ebrenc, el llibre permet extreure conclusions globals. Posa de manifest el conflicte que sovint sorgeix entre una comunitat practicant, que identifica una celebració com a patrimonial, envers una Administració que no treballa per preservar-la o fins i tot la combat obertament.