Fa dos-cents anys, a La Pobla de Segur, va passar un fet
extraordinari. El 1820 s’hi va constituir el Comú dels Particulars, el primer
ateneu de Catalunya. S’estava creant l'embrió del moviment associatiu català,
que des de mitjans de segle XIX agafaria una gran embranzida gràcies al
lideratge de Josep Anselm Clavé. La casualitat ha volgut que la celebració
d’aquest bicentenari hagi coincidit amb el XII Congrés de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla
Catalana, titulat Associacionisme
cultural: entre el mosaic i les xarxes. El programa va celebrar-se el 6 i 7 de novembre de manera
telemàtica.
La conferència inaugural va anar a càrrec de Ramon
Arnabat i Maria Zozaya, grans coneixedors de la matèria. Segons el
professor de la Universitat Rovira i Virgili, el moviment associatiu neix com a
reacció a l’enfonsament de vell ordre i a l’emergència dels ideals lliberals.
Durant tot el segle XIX, les entitats es consoliden arreu del país, primer a
les capitals comarcals, més tard a la majoria de viles i pobles de Catalunya. A
través d’elles, les classes populars i mitjanes hi trobaven un espai per
instruir-se i formar-se, accedir als corrents de modernització provinents
d’Europa i també un lloc on poder desenvolupar pràctiques culturals.
Amb la conversa que van mantenir Arnabat i Zozaya, es va
posar de manifest les diferències entre el model associatiu català i l’espanyol
durant el 1900: mentre que al Principat predominaren els ateneus com a espais
(generalment) interclassistes, els casinos mesetaris- va explicar la
doctora en Història Contemporània per la Universitat Complutense- s’erigiren en
aquells equipaments on es forjaven les elits i creaven xarxa. No obstant
això, durant els anys 10 i 20 del nou segle es produeix una progressiva
concentració i polarització associativa a Catalunya. Les entitats tendeixen a
agrupar-se en societats cada vegada més grans i polaritzades.
Tal com apuntaria Xavier Ferré (Centre de Lectura
de Reus) en una conferència posterior, els ateneus viuen un moment de gran
expansió fins a l’esclat de la guerra civil espanyola, a recer dels congressos
celebrats a Reus (1911) i Vilanova i la Geltrú (1912). Una tendència que de fet
venia consolidant-se des de 1887, quan es publica la primera Llei
d’Associacions. Fins i tot amb anterioritat a aquesta data, ja s’havien creat
nombroses entitats progressistes (provinents de l’obrerisme, el republicanisme,
l’anarquisme) i conservadores, que en el cas català van anticipar a les directrius
marcades per la famosa encíclica Rerum novarum, promulgada per Lleó
XIII el 1891.
En l’anàlisi d’aquest període, va alertar David Cao,
cal ser molt curosos. Sabem que els ateneus van ser una poderosa eina per
marcar i condicionar el debat públic. Era habitual que fins i tot tinguessis
una vintena llarga de publicacions locals, nacionals i europees a disposició
dels associats. Això no implica que s’erigissin sempre en força emancipadora.
“La majoria dels ateneus obrers del segle XIX-va prosseguir el doctor en
Història per la Universitat de Barcelona- són neutres. Centres que no tenien
adscripció política i ideològica definida”. Ens manca informació sobre la
composició dels ateneus, és a dir sobre els perfils de les persones que
l’integraven, per poder presentar conclusions més sòlides. Però malgrat això,
sí que es pot afirmar que el conjunt dels ateneus van ser una “matriu de la
democràcia”. Introduïren pràctiques -adscripció voluntària, decisions preses
col·legiadament, igualtat de drets i deures entre els associats, rendició de
comptes, limitació dels mandats dels directius- que no estaven contemplades
institucionalment.
Més enllà de la incidència política del moviment
associatiu, Pere Baltà va voler subratllar la importància d’aquest en
la introducció dels ideals de la Il·lustració, canalitzada a Catalunya a través
dels cors de Clavé i al País Valencià mitjançant les societats musicals. “Un
fenomen d’una gran espectacularitat”, va remarcar el president de la Fundació
Paco Candel, per qui “la cultura popular ha estat la universitat del poble”.
L’autor de L’Altra Resistència també va posar l’accent en la
importància que va jugar l’associacionisme cultural per crear un substrat
social favorable a les llibertats, el civisme, la universalitat de la cultura i
el progrés social. Sense aquest pòsit, va insistir, hauria estat inconcebible
la victòria de Macià a les eleccions del 1931 (just quan feia un mes que el
president havia tornat de l’exili) o la recuperació de les institucions democràtiques als
anys setanta.
La intervenció de Manel Santana va donar un
complement molt interessant a les ponències anteriors, més focalitzades en la
capacitat del moviment associatiu per crear una contracultura. El professor de
la Universitat de les Illes Balears va explicar la importància que van tenir a
l’illa de Mallorca les societats de socors mutu, enteses com a “mecanisme de
solidaritat, no pas de beneficiència”. Entre 1887 i 1920 se’n constituïren ni
més ni menys que 117, la majoria de les quals tingueren una durada superior als
vint anys i foren decisives, no només com a xarxa garantista pels treballadors
-capaç de pagar pensions per viudetat, bessonada, malalties-, sinó també per
fomentar pràctiques higienistes. Un gruix format per entitats obreres (20%),
interclassistes (60%) o d’adscripció catòlica (20%). Durant el segle XX,
sobretot a partir dels anys deu, les societats de socors mutu mallorquines fins
i tot incorporaven seccions esportives, especialment de ciclisme, gràcies a les
quals les classes populars accediren a noves pràctiques d’oci.
De fet, no es tractava d’una pràctica innovadora. Els
ateneus principatins van aixecar-se, a finals del segle XIX, sobre la triple
voluntat instructiva, cultural i recreativa. Fins i tot si ens remuntem encara
més enrere el temps, a principis de la mateixa centúria, trobem en les
societats musicals valencianes un exemple paradigmàtic. La ponència d’Elvira
Asensi va ser molt il·lustrativa per a conèixer la gran transcendència que
tingueren (i encara tenen!) les bandes com a element identitari. “Per molts
pobles, són la portada d’accés a la cultura”, va apuntar la Dra. en Història
Contemporània per la Universitat de València. Fomenten, a més, i això no és
gaire habitual, les relacions intergeneracionals entre els veïns d’un poble.
Quan dues entitats competeixen en un concurs bandístic, va remarcar Asensi, ho
fan com a representants dels seus municipis. Participen d’una rivalitat
geogràfica, no estrictament musical.
L’associacionisme cultural, avui
Per Antonio Ariño, cal sotmetre a qüestionament la
hipòtesi, àmpliament acceptada pels estudiosos, segons la qual una societat amb
més densitat associativa gaudeix d’una major cohesió social. “És molt important
saber qui conforma les entitats per saber si aquestes serveixen per controlar
recursos limitats o per distribuir-los equitativament”, va apuntar. Així, si fem
aquest exercici respecte del País Valencià, ens trobem que la majoria
d’entitats són liderades per persones amb nivells educatius elevats. Malgrat
que gairebé es reconegui explícitament, bona part d’aquestes tenen una
orientació ideològica definida; segons el catedràtic de Sociologia de la UV,
les xarxes socials provoquen que aquesta inclinació cada cop sigui més
marcada. “Els espais de diàleg i conversa cada vegada són més reduïts—va
asseverar-. La desaparició dels ateneus és clara. La societat està cada vegada
més estructurada per afinitats electives o processos d’individualització”. Un
procés de segmentació social alimentat per la progressiva dependència econòmica
de les entitats respecte de les Administracions, que ha derivat en una major
submissió i dependència ideològica.
La taula rodona Cap al futur, amb la qual es va
posar el punt final al congrés, va comptar amb les intervencions d’Andreu Ginés (Federació
d’Institut d’Estudis del País Valencià), Esther Oliver Grasiot (UOC-FESTPACE)
i Guillem Carreras, com a membre de l’equip comunicatiu de l’Ens de
l’Associacionisme Cultural Català. La llista de propostes estratègiques que va
tractar-se donaria per celebrar un congrés específic: els efectes de la COVID
en la cultura popular (sobretot pels nadius digitals), la
potencialitat de les entitats per acollir les persones nouvingudes, les vies
per accedir als mitjans de comunicació generalistes, la progressivament
institucionalització de la cultura, el debat freqüent sobre el relleu
generacional, la possible professionalitat de la gestió associativa, el paper
de les coordinadores territorials, i un llarg etcètera d’objectius estratègics
que caldrà debatre amb més deteniment per garantir que l'associacionisme
cultural segueixi sent el pal de paller de les futures generacions. Un espai
des d'on construir, el fonament on recórrer per instruir-se, socialitzar,
divertir-se, cultivar-se, i també, no ho oblidem mai, implicar-nos
políticament. Almenys dos-cents anys més.