Escriptor, articulista, activista i historiador català, en Josep Santesmases i Ollé (Vila-rodona, 1951) ha dedicat bona part del seu temps a la divulgació de la història contemporània del seu municipi natal, amb treballs que van des de l’assaig històric fins a la proesa poètica i el memorialisme, així com articles en diverses revistes. Santesmases també va ser membre de la Junta Directiva de l’Institut d’Estudis Vallencs, exercint-ne la vicepresidència (1987-91) i la presidència (1991-98), alhora que va ser membre de les Juntes Directives que constitueixen el Centre d’Estudis del Gaià (1996). Està al capdavant de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana (1993) des de l’any 2000 i per la qual també és vicepresident de l’Institut Ramon Muntaner des del 2003. Ara vol deixar pas a altres persones i deixa la presidència, satisfet per la feina feta i convençut que la recerca històrica en l’àmbit local passa per “un moment molt dolç” i amb el prestigi consolidat. I encara més, Santesmases acaba de publicar una novel·la de ciència-ficció, Monverd, el primer planeta (Onada Edicions), un relat que qüestiona el present plantejant dos models de futur, la dissipació especulativa o la tecnologia al servei de les necessitats des d’una perspectiva humanística.
23 anys al capdavant de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, trenta vinculat a l’entitat. Vostè ara decideix que toca relleu. Per què ara és el moment de plegar veles com a president?
De fet, vaig començar com a secretari, fins que em van proposar en una junta com a president perquè la persona que havia de ser-ho va dedicar-se a la política. Havia de ser temporal, però mireu, fins ara… Crec que ara és un bon moment per plegar, és un moment dolç per a la Coordinadora, en el sentit que un seguit de problemes ja han quedat resolts. A més, hi ha un creixement exponencial dels centres adherits i ja estem fregant els 150 socis.
Ara parlava de moment dolç. La pandèmia, per contra, va ser un moment agre, que vau saber superar amb idees innovadores per evitar que es trenqués el vincle entre les entitats.
El cert és que amb la pandèmia molts centres van tenir idees per seguir fent activitats. Per exemple, amb un canal de Youtube des d’on es feien conferències, i en general vam fer tot el que vam poder per mantenir el contacte. La no presencialitat ens va complicar molt la vida, però ens en vam acabar sortint i vam poder fer el XIIè Congrés de la Coordinadora de forma telemàtica. Aquella experiència ens va enfortir i ara estem més preparats per a tot.
En tots els anys que ha estat al capdavant de la Coordinadora, ha tingut la sensació que la recerca en l’àmbit local estava en un segon pla, en una segona línia de prestigi per darrere de la recerca universitària, i que d’un temps ençà s’ha prestigiat aquesta recerca? La Coordinadora hi deu tenir alguna cosa a veure.
Sí, aquesta visió de la recerca local ha canviat i ara podem parlar d’un prestigi. Certament, hi havia el discurs que publicar un article en una revista de recerca local era sinònim de baix nivell i falta de rigor de la recerca. Però avui són ja un centenar de revistes de centres d’estudis i els textos són accessibles de forma completa al RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert). De fet, actualment molts professors universitaris que dirigeixen recerques fan publicacions en revistes dels centres d’estudis. Però certament hi ha un problema evident: a la universitat per fer mèrits s’han de publicar articles en revistes en anglès i de prestigi… Però en tot cas, hi ha professors molt brillants que publiquen en revistes associades a la Coordinadora, que participen en activitats i que fan un gran paper en la recerca històrica. En tot cas, l’Institut Ramon Muntaner ha fet una feinada impressionant amb la Xarxa Vives d’Universitats perquè aquests centres docents reconeguin curricularment aquesta recerca. Al capdavall, una universitat és un centre de coneixement que hauria de transmetre aquest coneixement al mateix territori.
Diria que des del punt de vista de les institucions públiques aquesta percepció sobre la recerca local també ha canviat i s’ha prestigiat?
Jo crec que sí, perquè la creació de l’Institut Ramon Muntaner l’any 2003 és una manera de reconeixement, un gran reconeixement. Des de la Coordinadora hem treballat constantment amb l’administració, en contacte permanent. Segurament això ha obert els ulls de les administracions per entendre que la història també és local. També és cert que cada centre estableix relacions amb el seu ajuntament i tot plegat depèn de molts factors. Però si una cosa és clara és que la recerca local moltes vegades serveix a les mateixes administracions i als ciutadans, perquè la societat tingui un coneixement més real de la seva història, del seu entorn i del seu patrimoni.
I tot plegat amb un ingredient obvi, però rellevant, la llengua catalana.
Es fa d’una manera tan natural com nosaltres parlem en català. La recerca ens surt de manera natural en català, però certament encara és un valor.
Quins reptes creu que tindrà qui es posi al capdavant de la Coordinadora a partir d’ara?
Crec que estem en un moment dolç que s’ha de seguir acompanyant. Però també posaria el focus en el jovent. Implicar-los és un repte genèric de tota la societat, però ho hem de fer també en la recerca local. A la gent que funda un centre de recerca li costa deixar-ho i donar pas a noves generacions, sumat al fet que al jovent li costa comprometre’s. Tenen problemes laborals i en general tot és més difícil per a ells. Però a poc a poc s’està aconseguint, i la prova és que cada any es creen nous centres de recerca.
Vostè seguirà vinculat a la recerca, això ho porta dins, però també a la Coordinadora?
Hi seguiré vinculat, però fora de la junta, i seguiré al capdavant de la versió digital de la revista Frontissa, i de moment continuaré codirigint els Plecs d’Història Local.
I per si no n’hi hagués prou, acaba de publicar la seva primera novel·la de ciència.ficció, Monverd, el primer planeta (Onada Llibres). Per què aquesta incursió?
M’agrada tibar fils, així surten les històries. I ja vaig publicar un recull de contes en què n’incloïa un de ciència-ficció. Vaig tibar aquest fil i m’ha sortit aquesta novel·la, que és una crítica social sobre el present, una història d’idees, propostes, reflexions sobre les relacions humanes i els sentiments… Plantejo si és possible que la tecnologia i l’humanisme vagin de bracet, però sense ser innocent, perquè també plantejo què passa si les tecnologies són depredadores i especulatives en aquest sentit. La història la narren quatre veus, un matrimoni i el seu fill, i una noia que puja de la terra al planeta, que s’està repoblant.
Té res més al calaix? Segur que com a mínim ha pensat a tibar més fils.
De fet, tinc una altra novel·la acabada, que va des de l’època republicana fins als anys vuitanta. L’he presentada a un premi, com a mínim ho provaré, i aprofitaré per veure si l’he de retocar, buscar editorial… Sigui com sigui, sempre vaig tibant fils!
